Els resultats de les eleccions gallegues, en què el BNG ha aconseguit els millors números de la seva història, permeten establir que, de mica en mica, es plasma un front polític a favor de l’Espanya plurinacional. Veiem com, al nord d’Espanya, a Galícia, Euskadi, Catalunya i Navarra enfortiran la idea d’impulsar l’Espanya plurinacional capaç de donar forma al postautonomisme. L’evolució política cap aaquest postautonomisme es pot accelerar si Bildu guanya i governa a Euskadi i si l’independentisme torna a governar a Catalunya.
En oposició al bloc de l’Espanya plurinacional, hi ha onze autonomies governades pel PP, amb suport de Vox en algunes, entre les quals destaquen Andalusia, València, Extremadura, Madrid, Castella i Lleó, Múrcia, Aragó i Balears, on es qüestiona el model que impulsa el PSOE. Mentre que al nord augmenta un plurinacionalisme d’esquerra, al centre i al sud d’Espanya es va consolidant una visió uninacionalista de dretes, impulsada pel PP.
La victòria electoral del PP, juntament amb els bons resultats del nacionalisme gallec, posa sobre la taula, un cop més, cap a quina Espanya ens dirigim des del punt de vista territorial a mitjà termini. El nacionalisme gallec aprofundeix en la necessitat que, en algun moment, entre elecció i elecció, caldrà deixar de fer electoralisme per discutir quin és el model territorial que respon millor als problemes dels espanyols.
L’escriptor i periodista Manuel Hidalgo va publicar el 2018 Pensar en España, on entrevistava diversos intel·lectuals, com Javier Gomá, Carmen Iglesias, Javier Marías o César Antonio Molina, per mirar d’establir un diagnòstic sobre la situació i el futur d’Espanya. Al final de cada entrevista, preguntava què ens falta i què ens sobra com a país. La majoria del entrevistats coincidien a assenyalar que Espanya necessita més diàleg, més educació i menys disputa i crispació.
Si avui, després de les eleccions gallegues, haguéssim de respondre a les dues qüestions, podríem arribar a respondre que el que ens falta és determinar quina Espanya volem i el que ens sobra, per paradoxal que sembli, és parlar constantment d’ella.
Lee también
