Mentides i veritats

De sobte, el Barça s’assemblava a un equip cosit i bregat. De sobte, el conjunt barcelonista era un grup compassat, organitzat i amb les idees clares. Amb la pressió per ban­dera, amb la concentració per sistema i amb les cames en combustió, l’equip blaugrana oferia una versió seriosa i sòlida, sense les fissures estrepitoses que el descomponen. Per una vegada el rival continental semblava més caòtic, més inconsistent, més vulnerable i més inofensiu. Aquest Barça que assenyala la premsa com el focus dels seus mals –ho han fet el president, l’entrenador i Frenkie de Jong– ha estat una mentida en molts dels partits. Però a Nàpols, no. A Nàpols es va transmutar en un equip de debò durant dos terços del matx. Va deixar de banda l’enemic (inventat) exterior i es va posar a escriure el seu propi camí. Té el que té, que no és el millor que ha tingut en la seva història, però almenys va actuar d’acord amb les seves possibilitats actuals. El que se li ha d’exigir sempre i tan poc s’ha vist aquesta temporada. Que en prenguin nota i es dediquin a jugar.

Perquè almenys els defenses defensaven, els migcampistes tocaven i els davanters buscaven la profunditat. Fins i tot Koundé deixava d’estar a la lluna mentre Araújo lligava de mans Osimhen gairebé sempre. Per fregar-se els ulls encara que no fos la setena meravella del món.

El clic pregonat com un messies durant tota la temporada per fi treia el cap i cridava present. Un clic il·lustrat en la passada amb sotana inclosa de Pedri a Lewandowski i en la magnífica definició del polonès. Des del setembre no marcava a la Champions. Però amb el seu cinquè gol en quatre partits la seva recuperació exemplificava la recuperació de l’equip. Molts el donàvem per enterrat, és just reconèixer-ho, però Lewandowski s’ha retrobat amb una versió eficient quan més se’l necessitava. No va servir per guanyar perquè això ja són figues d’un altre paner.

Però que deixin de fer-se autogols, que no provoquin els seus propis incendis, que no busquin excuses i que treballin molt per preparar-se millor i tenir més benzina al dipòsit. Com en els primers 75 minuts de partit. Perquè després va sorgir el Barça de sempre, el de tota la temporada, el que només fa que patir i desespera, sense personalitat ni fermesa. De no deixar xutar el Nàpols a viure un cert setge. La versió bona provocarà aplaudiments. La dolenta, crítiques. Com tot a la vida. Aquesta és la veritat. La resta, ficció i mentides. Pura mentida.