Hi ha una amargor especial en les oportunitats perdudes, sobretot quan ens condueixen de retorn a un fosc passat que es volia deixar enrere. La primera carta que Aleksei Navalni va escriure l’agost passat, després que es dictés la condemna de dinou anys per “extremisme” contra ell –una cadena perpètua de facto, si se sumaven les penes que acumulava– es va titular “Moi strakh i nenavist” (La meva por i el meu odi). La figura més notòria de l’oposició russa havia tornat al seu país el 2021, després de recuperar-se a Alemanya de l’intent d’assassinat maquinat pel FSB, probablement sense imaginar que, molt poc després, el Kremlin dedicaria la seva autoproclamada grandesa a cometre crims contra la humanitat a Ucraïna, amenaçar el món amb desastres nuclears i deportar il·legalment milers de nens.
Putin, amb la seva doctrina de guerra permanent, va obrir dos fronts: un exterior, contra el país veí, del qual negava la mera existència, i un altre interior, contra els russos que no donessin suport a la invasió. Les minvades escletxes de llibertat que encara persistien van quedar sepultades el 2022, any en què només el 0,13% dels judicis celebrats a Rússia van concloure amb l’absolució de l’acusat.
La carta de Navalni representava, com ell mateix va confessar, una catarsi: expulsar l’odi, verbalitzant-lo, abans d’afrontar dècades de presidi, perquè l’odi no el consumís. I aquest odi no era envers els jutges ni els oficials del FSB. “I ni tan sols, se sorprendran, odio Putin”, va afegir. “En aquests moments odio a qui vaig estimar. I m’odio a mi mateix per haver-los estimat alguna vegada”.
Es referia a aquells que, quan era adolescent, van vestir-se amb pell de “demòcrates” o “reformistes” i van desaprofitar l’oportunitat presentada a la dècada de 1990 per posar les bases d’un Estat de dret. En canvi, van saquejar el país i van permetre que les estructures estatals quedessin infiltrades pels serveis secrets, que els van ajudar a falsejar eleccions, a erradicar la dissidència i a saquejar a dojo.
A menys d’un mes d’unes altres presidencials, Rússia s’aproxima a un altre punt de no retorn
Què li feia por a Navalni, si sempre mostrava una valentia excepcional que mirava d’encomanar en totes les compareixences? Temia que es perdés la pròxima oportunitat de trencar amb aquest cercle viciós: “Sé que Rússia encara tindrà una oportunitat. Estem immersos en un procés històric. De nou ens trobarem en una cruïlla. Salto a la nit al meu llit amb horror i suor freda pensant que vam tenir una possibilitat, però hem tornat al mateix camí que als noranta”.
No seria exagerat dir que s’ha retrocedit dècades enrere, quan observem la reacció immediata de les autoritats després de la notícia de la seva mort, impedint, identificant o arrestant els qui dipositaven flors a la seva memòria, i infligint més dolor a la seva família, mantenint el seu cadàver segrestat.
Em recorda els mecanismes d’humiliació dels anys trenta, quan s’ocultava la mort dels represaliats fent creure que eren presos “sense dret a correspondència”, o quan enterraven de nit els joves soldats caiguts a l’Afganistan en taüts de zinc segellats. I tot per reprimir un duel col·lectiu. A menys d’un mes d’unes altres presidencials, gràcies a les quals Putin podrà fer història (la seva obsessió), aquesta vegada per superar Stalin quant a anys en el poder, Rússia s’aproxima a un altre punt de no retorn amb el cos encara fresc de qui, amb la seva mera existència, representava la possibilitat d’una alternativa.
Lee tambiénJudicis paral·lels
El 15 de març de l’any passat, en el dret a l’última paraula davant el tribunal, Navalni va acabar citant un passatge dels diaris de Tolstoi: “La guerra és filla del despotisme. Qui vulgui lluitar contra la guerra ha de lluitar contra els dèspotes”. Era clar a qui assenyalava aquest advocat, les contradiccions ideològiques del qual no enfosqueixen el seu llegat de coratge i activisme. Va mostrar amb proves que el poder corrupte i sagnant de Putin es basa en l’amenaça i el suborn.
La Rússia actual exerceix el terrorisme militar, energètic, alimentari, migratori, informatiu, químic, nuclear (amb amenaces), com apunta Serguei Medvédev, (A war made in Russia, 2023). És massa feble per crear un món nou, però prou perillosa i integrada a les xarxes globals per destruir el vell, i opera “en el terreny fèrtil de la por que s’ha anat assentant històricament en el subconscient d’Occident”.
L’oportunitat d’una Rússia lliure es decideix a Ucraïna. El futur democràtic de Rússia passa per aturar la seva agressió nihilista. Navalni ho sabia. I nosaltres?
Lee tambiénQuan el dret va tort
