Catalunya ja ha superat els vuit milions de ciutadans. A més, tres de cada quatre catalans són producte de la immigració. Inevitablement, aquest creixement de població tan intens i inesperat ha augmentat la bretxa de les desigualtats. I una societat desigual ràpidament esquinça les costures dels consensos bàsics que fan possible la concòrdia i crea les condicions idònies per a l’auge del populisme xenòfob, sempre tan audaç en els diagnòstics com matusser i innoble en les solucions.
Partits com Vox en el conjunt d’ Espanya o Aliança Catalana a Ripoll encarnen el nostre crit particular davant uns canvis que especialment la gent gran percep amb por. Por de deixar de ser qui som, adverteixen, com si algun dia, en algun indret, la primera persona del plural no hagués estat mentida.
Ser negre, gai, dona o musulmà sembla més important que ser ciutadà!
Perquè, malgrat els processos de nacionalització viscuts al llarg dels últims dos segles, la identitat de les persones continua sent un assumpte polièdric, impossible de definir amb raons objectives. Efectivament som una geografia, una llengua materna, un llegat de memòria compartida, una cultura i potser una fe religiosa heretades i assumides en més gran o més petit grau. Però també som consciència i voluntat de ser. I només volem ser allò que permet la nostra realització personal. Només així podem entendre que 14 dels 26 joves que l’any passat van representar el Marroc al Mundial de futbol haguessin nascut a Europa o que algú com Morad, el famós raper nascut al barri de la Florida, a l’Hospitalet, un dia sorprengués els seus milions de seguidors confessant que no se sentia espanyol: no pots estimar qui no et fa bé.
Però constatar que les nostres societats evolucionen cap a una major complexitat no ens hauria de precipitar cap al relativisme i encara menys predisposar-nos a erosionar el mínim denominador comú, que ens vincula a tots. “Va ser un home”, va exclamar Hamlet per fer el millor dels elogis imaginables del seu pare, el rei de Dinamarca assassinat. Satisfets amb aquesta definició, però amb la pretensió de passar a prosa la poesia, el 1948 els països del món van acordar a les Nacions Unides la definició que consideraven definitiva i que ens reconeixia “lliures i iguals en dignitat i drets”. Ni més ni menys. Veient el que passa a Gaza, a Ucraïna o a les costes de les illes canàries, no sembla que adjectivar Shakespeare hagi aportat gaire.
Perquè una cosa és admetre les limitacions de les democràcies liberals i reconèixer la bondat dels que per millorar-les no paren de criticar-les, i una altra de ben diferent és considerar que tot és relatiu, que res no és bo ni dolent. A Occident, si no tenim aigua corrent a casa, la culpa és del mal govern, no de la sordesa divina. A Europa, si algú vol sacrificar animals per honrar el seu Déu, ho ha de fer respectant el benestar animal, com ha recordat fa poc el Tribunal Europeu dels Drets humans. En la nostra societat, la veu d’una dona no es podrà fer callar mai més per raó del seu gènere.
Això és tan clar com que almenys des de mitjans del segle XX, amb Malcolm X, Harvey Milk i les seves revolucions antiracistes, sexuals i feministes, ser negre, gai, dona, musulmà o poder canviar de gènere sembla que ha estat més important que ser ciutadà. Si això és així, l’única empatia intel·ligible és la que ens desperten els que a primera vista ens resulten més semblants. Trobo que és un disbarat que el que és adjectiu passi a ser subjecte, perquè, seguint aquest camí, lluny de saber qui som, les societats postmodernes avancem cap a un mosaic de tribus ansioses, egocèntriques i insolidàries incapaces de resintonitzar amb els principis universals, aquests sí, distintius de la nostra espècie.
Fa massa temps que estem confosos pel que fa a la identitat política que ens ha de definir, i que no pot ser altra que la que se sustenta estrictament en l’amistat cívica. Aquesta i només aquesta ha de ser la justificació de la comunitat política i de la nostra adhesió identitària. Morad ho va dir un dia: “Em sento feliç, per fi, de guanyar diners legalment i poder pagar impostos!”. Això fa possibles les escoles, els hospitals i la llibertat necessària perquè a casa cadascú practiqui la religió i el sexe que li vingui més de gust. Que en prenguin nota els nouvinguts i, encara més, els nostres guardians de les essències.
Lee también
