No per anunciada la mort d’ Aleksei Navalni esglaia menys. Un pensa que ser un opositor popular és com un passaport que garanteix la supervivència, encara que sigui en pèssimes condicions. Ha estat el cas de la birmana Aung San Suu Kyi. O del kurd Abdullah Öcalan, a presó de per vida en una illa del mar de Màrmara turc. Està clar que això no passa en el món de Vladímir Putin. En el món de Putin, els fets, la història, segueixen una altra lògica.
En el món de Putin, Ievgueni Prigojin, que durant anys va dirigir el grup paramilitar Wagner, dipositari dels secrets del president rus, es va aixecar en armes durant 24 hores a Rostov del Don com a protesta per les condicions de la guerra a Ucraïna. Dos mesos després, moria misteriosament quan va explotar el jet privat en què viatjava amb altres membres de la cúpula de l’organització.
Al món de Putin la revenja sempre t’acaba atrapant, per molt lluny que siguis
En el món de Putin sempre es confirmen els pitjors presagis. La història segueix una lògica brutal que es remunta a temps pretèrits, en els quals el poder era implacable amb els opositors. El destí ha seguit aquest patró en la vida i mort d’ Aleksei Navalni, el més popular i, per tant el més perillós, dels opositors a Vladímir Putin, el que més el va inquietar quan buscava proves de corrupció en el seu entorn i el que més gent mobilitzava a les manifestacions.
Hi ha dos moments tràgics en la vida de Navalni. El primer és el seu enverinament el 2020 per Novitxok, agent nerviós concebut a la Unió Soviètica. Algú va
la substància en una ampolla
d’aigua en una ciutat siberiana on feia campanya. Aquell dia Navalni va tenir sort. Una periodista va conservar l’ampolla amb el tòxic i els seus seguidors van transportar l’opositor a Berlín, on va ser tractat de la intoxicació i van identificar l’agent químic. Insòlitament, Navalni va decidir tornar a Rússia. Va voler mostrar que no tenia por, que era innocent. Per Putin va ser un desafiament. Així que va tornar el van detenir i condemnar a onze anys de presó.
El segon moment clau va tenir lloc el 12 de desembre del 2023, quan els seus seguidors van saber que havia desaparegut. Ja no era a la presó a què l’anaven a visitar. Després de moltes preguntes, finalment, les autoritats carceràries russes van respondre que el pres estava en trànsit. És a dir, l’havien traslladat a un penal no precisat que no es faria públic fins al final del viatge. La seva “desaparició” va durar quinze dies. L’estratègia informativa del sistema carcerari rus recordava el soviètic en els moments de l’estalinisme. El
gulag. Va reaparèixer a IK-3, a l’assentament de Kharp, al cercle polarÀrtic.
La llunyania física de Navalni no ha evitat que l’atrapés la revenja. A la periodista Anna Politkóvskaia, que va investigar la invasió russa de Txetxènia, la revenja la va visitar el 2006 al seu apartament de Moscou sota forma de pistoler. A Borís Nemtsov, el més liberal dels opositors a Putin, el van cosir a trets per l’esquena a només un centenar de metres del Kremlin. A Alexsandr Litvinenko, membre del servei secret rus fugitiu a Londres, la mort li va arribar en una tassa de te en què havien abocat poloni, una substància radioactiva. Va morir el 2006 després d’una llarga agonia. Avui la seva tomba és la més visitada, juntament amb la de Karl Marx, pels que visiten el cementiri de Highgate.
El búlgar Ivan Krastev, en un article que va publicar a The New York Times tres dies després de la invasió d’ Ucraïna, feia referència a una conversa del 2014 entre Angela Merkel i Barack Obama sobre l’ocupació de Crimea per Rússia. En un moment donat, la cancellera alemanya, referint-se a Putin, diu a Obama: “Però en quin món viu aquest home?”. La resposta, raonava Krastev, era clara. Putin viu en el seu món. I avui tots vivim en el món de Putin.