És si més no paradoxal que la mentida s’hagi convertit en el centre del debat en aquest final de campanya de les eleccions gallegues. El Govern espanyol ha sortit en bloc contra Núñez Feijóo acusant-lo de mentir perquè davant un grup de periodistes va dir que el PP havia mantingut contactes amb el partit de Puigdemont per parlar de l’amnistia. Eren 16 els periodistes a qui se’ls va confiar aquesta informació off the record, que al cap d’unes hores es transmetia com si fos textual per tots els mitjans.
Cal recordar que Feijóo va punxar l’última setmana de les eleccions del 23 de juliol quan li van retreure els pactes recents amb Vox a les municipals i les autonòmiques del març, va espantar una part de l’electorat, que va fugir cap a partits d’esquerres i nacionalistes. Va guanyar les eleccions, però no va poder formar govern i és a l’oposició.
L’última milla d’unes eleccions no inclina el gruix dels vots, però sí que canvia les intencions dels que dubten. A la seu del PP del carrer Génova ha causat consternació que l’amnistia sigui utilitzada per desgastar Feijóo, que tindria problemes de lideratge si diumenge vinent el PP d’Alfonso Rueda no guanyés les eleccions a Galícia per majoria absoluta.
La versió oficial és que hi va haver contactes i que van tractar sobre l’amnistia amb els enviats de Puigdemont. Però l’estudi de la proposta només va durar 24 hores. Una sola frase d’una carta oberta de Puigdemont –“se sabrà tot”– va desfermar la tempesta perfecta al voltant de la mentida. La presidenta Díaz Ayuso no va negar que es produïssin els contactes, però va assenyalar que amb els independentistes no aniria ni a la cantonada. En qualsevol cas, que se sàpiga tot i que es coneguin les ofertes i els compromisos, si és que n’hi va haver, entre la dreta espanyola i la dreta independentista catalana. Transparència màxima és el que cal.
El PSOE de Pedro Sánchez hauria de ser més prudent a l’hora d’acusar Feijóo de mentider. La vicepresidenta primera, María Jesús Montero, deia dilluns que el PP fa política amb la mentida sense reparar en el fet que un fil conductor de Sánchez des del primer govern de coalició s’ha basat en mentides o en promeses incomplertes, com la que va manifestar a la televisió dient que ni ell ni el 95% dels espanyols no dormirien tranquils si Podem de Pablo Iglesias entrés al govern. En una setmana van segellar el pacte amb una efusiva abraçada que cap dels dos no vol recordar.
Quan es van conèixer els resultats del 23 de juliol i es va comprovar que els set diputats de Junts eren imprescindibles per a la investidura de Sánchez, es van oblidar totes les promeses que no pactaria mai amb els independentistes, i Santos Cerdán i Puigdemont van començar a reunir-se per establir les bases d’un acord que consistia bàsicament a obtenir la investidura a canvi d’una llei d’Amnistia que encara no s’ha aprovat per incomplir les exigències de l’eurodiputat Puigdemont, que ara com ara no pot tornar a Catalunya sense presentar-se davant la justícia.
Les falsedats recorren la política nacional i global amb una eficàcia i una complicitat sorprenents
Sánchez navega amb un pragmatisme a prova de contradiccions o de canvis d’opinió fent de la necessitat virtut. En unes declaracions del mes de gener es va ficar en filosofies aristotèliques i va dir que “el més rellevant és saber que en la vida com en la política la veritat és la realitat”. Encara que la realitat sigui falsa o fruit d’una mentida fabricada expressament.
Vivim una època, diu el pensador Harry G. Frankfurt, en la qual, per molt estrany que sembli, molts individus bastant cultes consideren que la veritat no mereix cap respecte especial. No és cap novetat que “publicistes i polítics destaquin en la producció de xarlatanisme, mentides i qualsevol altre tipus de fraudulència i impostura que es pugui imaginar”.
Potser Feijóo és un mentider, però més aviat és un passerell de la política que derrapa a l’últim revolt d’una campanya electoral. De tota manera, pel que hem vist, Pedro Sánchez l’avança àmpliament, que les mentides les situa a la casella de canvis d’opinió.
El Brexit es va construir sobre les mentides de Boris Johnson i Nigel Farage. Donald Trump desconeix el valor de la veritat i la paraula donada. Putin acaba de dir en una entrevista d’un adulador nord-americà que Polònia va forçar Hitler a envair-la el 1939. Mentir és un vici maleït, va sentenciar Montaigne, i sant Joan va escriure que el diable és el pare de la mentida. La mentida és el nostre pa de cada dia. Res de nou sota la capa del cel.
Lee también
