La por i la inseguretat tornen a ser ingredients actius de la vida política de les societats occidentals. Hi ha por que les guerres s’estenguin i ens engoleixin a tots com ha passat en els grans conflictes mundials del últim segle. Hi ha por de la violència, de la pèrdua de la feina, d’una crisi econòmica que eixampli més les diferències entre els pocs que en tenen més i els molts que en tenen poc. Però el temor més de fons és el de la velocitat incontrolable dels canvis que ens poden portar a perdre el control de les circumstàncies i rutines de la nostra vida diària.
Aquesta por generalitzada es dona també en societats democràtiques, avançades, amb alts nivells de protecció social i tecnològicament molt desenvolupades. Aquest any megaelectoral veurem les nostres societats partides pel mig, incapaces de buscar un punt de trobada que faciliti la convivència entre discrepants.
En un dels seus lúcids assajos, Tony Judt deia que per convèncer els altres que alguna cosa és correcta o errònia necessitem un llenguatge de finalitats, no de mitjans. No fa falta que creguem que els nostres objectius tenen possibilitats d’assolir-se. També cal que una clara majoria hi cregui i s’identifiqui amb els objectius.
En l’optimisme antropocèntric de Rodríguez Zapatero hi encaixa la provada audàcia de Pedro Sánchez. ¿Ha valgut la pena lliurar la clau de la governabilitat d’ Espanya a un grup de set diputats que proclama en públic que no li interessa gens la política espanyola? Ho podrem comprovar al llarg dels propers quatre anys. Si la finalitat és que Catalunya recuperi la tranquil·litat cívica i política, si rep els recursos assignats de manera equitativa, si s’estableix un marc de relacions no hostils entre el que representa Madrid i el que és Barcelona, haurà valgut la pena. Però tal com està plantejat, el debat polític se centra en un intercanvi de favors personals entre Pedro Sánchez i Carles Puigdemont, el primer per assegurar-se una legislatura sense grans sobresalts i el segon per ser amnistiat ell i tots els que estan encausats en el procés. Un govern bé val una amnistia, diran els optimistes antropocèntrics i els realistes que s’atenen als resultats. I la dreta de Núñez Feijóo aprofita l’arriscada operació de Pedro Sánchez per proclamar-se garant de les essències pàtries.
Europa és l’ampli paraigua que ens protegeix dels nostres propis fantasmes caïnites
El problema és el mur que s’ha aixecat entre dues concepcions antagòniques d’ Espanya: la que proclama la tendència federalitzadora de l’Estat de les autonomies i la que pretén una unitat amb Madrid com a única capital sense respectar ni ponderar la història, la cultura i els sentiments de molts catalans, bascos i gallecs que tenen molt arrelat el concepte de nació diferenciada en el marc de la nació espanyola que ostenta la titularitat de l’Estat. La convivència és possible si es basa en el respecte mutu. Si cal fer un reinici, que es faci. No hi ha fotos fixes en la història dels pobles.
Però no per accentuar les desavinences sinó amb una àmplia visió de futur que es mogui en l’àmbit d’una Europa que ens protegeixi dels nostres propis fantasmes. Hem lliurat grans espais de sobiranies nacionals a Europa a canvi que ens garanteixi la llibertat de tots els que hem acceptat unes regles de joc que no són coercitives sinó instruments per a la seguretat, progrés i solidaritat de tots i envers tots. La sequera ens demostra la necessitat de la interdependència que passa per damunt de les fronteres.
Lee también
