L’emperador Tiberi va impulsar cap al 20 d.C. nombroses lleis per fomentar la natalitat i va aprovar diverses reformes fiscals amb el mateix objectiu; entre d’altres, augmentar els impostos sobre els solters ( nihil novum sub sole ). L’historiador Tàcit un segle després, cap al 115 d.C. –sota el regnat de l’hispà Trajà– explica que no va tenir èxit amb aquestes mesures. Això dona peu a l’historiador romà, a l’obra Annals , a una reflexió sobre les lleis, la motivació i la quantitat d’aquestes, de manera que, escriu, “no es legislava per a tothom, sinó també contra homes particulars”. Segons Tàcit –que, en ple imperi, enyorava la república romana–, s’aprovaven moltes lleis, no pensant en el bé comú, sinó en funció d’interessos particulars, ad personam, o per consolidar privilegis de grup. Acaba aquesta reflexió amb la frase a tall de sentencia, que dona el títol a aquesta columna.
Recordava aquestes paraules de Tàcit en llegir l’informe sobre la producció normativa el 2022 a Espanya segons el qual aquell any es van aprovar a nivell estatal 849 normes amb rang de llei (lleis i decrets legislatius o decrets llei), és a dir, més de dues al dia –tant noves normes com modificacions de les ja existents–, cosa que el situa com al tercer any amb més legislació dels últims deu. I cal sumar-hi les 340 de les comunitats autònomes. Per estar al corrent de tota aquesta producció legislativa un espanyol hauria de llegir gairebé 700 pàgines al dia (una cosa així com llegir-se mig Quixot cada dia, molt millor!).
L’excés legislatiu va contra la qualitat democràtica del nostre país
Hi ha algú que es llegeixi tot això? Esclar que necessitem lleis, però no tantes. Aquest excés legislatiu va contra la qualitat democràtica del nostre país, contra la justícia i també contra la igualtat i contra la llibertat dels ciutadans.
No hi ha cap comentarista esportiu que no faci servir l’expressió “fúria espanyola” per descriure la passió, l’ímpetu i la intensitat amb què els atletes o els equips espanyols competeixen, reflectint un esperit de lluita i determinació.
En vista de les dades, en lloc d’un tret esportiu, el “furor hispà” és més aviat “furor legislatiu”. Cal recordar als diputats nacionals i autonòmics, i als partits polítics el que Tàcit va escriure fa 2000 anys: “Com més corrupte és l’ Estat, més lleis hi ha”.
Lee tambiénQuan els déus ens castiguen
