El dia que s’anunciava el seu premi Nacional de Comunicació, Marc Giró va conduir una tertúlia adolescent al programa Vostè primer. Els participants no sabien qui és Pere Aragonès, ni Jennifer Hermoso. Ni Gaza. Ni la Moreneta. Confonien l’himne de Catalunya amb el del Barça i, en anomenar el presentador, un li va dir “Xavi Maricó”. Però tenen tretze anys, són d’una època en què els diaris no entren a casa, i aquests lapsus es poden atribuir als nervis del directe. El més alarmant va ser que, a diferència de la voluntat de ses mares per canviar el món, aspiren a la normalitat.
Les noies distingien entre dos tipus de feminisme, i es declaraven “feministes normals” davant les “molt feministes”. Un noi deia que, si agafes dos “exemplars normals” (sic) d’home i de dona, ell és genèticament més fort. I que “hi ha gent que, per creure que és homosexual, actua de manera diferent als altres”; encara que, afegia, n’hi ha que “actuen normal”. També veien normal que, aquells companys de classe que –sospitaven– eren gais i lesbianes, ho dissimulassin.
Els adolescents d’avui estan farts que els diguin que són especials
El perquè de la seva actitud reaccionària és fins a un cert punt comprensible. S’explicaria pel clàssic moviment pendular. Fills d’una generació que ha intentat singularitzar-se, estan farts que els diguin que són especials i que els exigesquin ser-ho. A més són fruit del presentisme, d’una progressia mal defensada, i els falten incentius no econòmics (tots volien guanyar molts diners per fer el que els doni la gana; la llibertat és tenir molta pasta). Entenen la diversitat com una moda histriònica i molesta. I molts influencers referents seus advoquen per no votar ni pagar impostos.
El què és preocupant: desconfiar del canvi i la diferència. Que tothom s’adapti a l’estàndard del que es considera normal, i formar-ne part per merèixer aquest tracte. Creure que allò que respon a altres realitats i maneres de ser és una provocació.
Lee también
