Tinc la sort de no haver decorat la casa per Nadal. Ni pessebre, ni arbre, ni ninot de Rei enfilant-se pel balcó, ni barana il·luminada que ni una discoteca poligonera. Res. Per què? Soc follower del Grinch? Gens. Gairebé al contrari. Sempre m’ha fet molta pena que s’acabessin les festes de Nadal, i la conseqüència d’aquell final era haver de retirar les garlandes i altres elements decoratius de casa. Així que per evitar-ho, vaig decidir no posar-ne. És un acte absurd perquè per la mateixa regla de tres no me n’aniria de vacances perquè quan torno em sap molt greu que s’acabin.
Sento que vaig en contra dels temps. En aquest país es porta sobredecorar. Hi ha municipis que col·loquen els llums de Nadal per la Mare de Déu d’Agost, convertits en un reclam turístic. L’encesa és tot un esdeveniment al qual el personal hi va com qui assisteix a un concert de ColdPlay o de Camela. Amb molt més públic que la investidura d’un edil.
Els alcaldes competeixen per veure qui té la il·luminació més espectacular, l’arbre més gros, l’estrella de Betlem més alta. Abans les poblacions competien per qui tenia el trofeu d’estiu de més envergadura. A Coruña versus Cadis. Teresa Herrera versus Ramón de Carranza. Però el futbol global ja no entén de trofeus estiuencs, ignora l’atractiu d’un Colo Colo-Barça que acabava en batussa segura. Ara els clubs grans es prostitueixen de tal manera que no tenen inconvenient a jugar un clàssic a Miami a finals de juliol, o una Supercopa d’ Espanya a l’Aràbia Saudita, que ja ens hi hem acostumat, però que la setmana que ve es torna a jugar a Riad, una herència que rebem gràcies a la traça de professionals del futbol modern com Rubiales o Piqué.
Mentre s’estigui jugant aquesta Supercopa, en molts carrers de municipis espanyols s’estarà procedint a la retirada de la decoració nadalenca. Una feina de la brigada municipal, un poder a l’ombra de molts ajuntaments al qual espero que Glòria Serra els dediqui un Equipo de investigación aquest 2024.
Necessitem estímuls, per falsos que siguin; pastanagues que ens permetin seguir
Després d’aquesta Lliga d’Alcaldes Extraordinaris que van lluitar per la copa d’Aviamquitémésbombetesperòpocallum, toca desmuntar la paradeta. I amb això, la ruptura de relacions que s’havien fet fortes aquest Nadal. Aquella veïna que trobarà a faltar la bombeta que parpelleja de la B de Bones Festes, que es colava per la finestra del 1r 2a, cada nit, com una picada d’ullet lluminosa i excitant, ella que sempre s’ho va estimar més amb la llum apagada. O aquest entranyable elvinticincdedesembre fumfumfumhanascutunminyonetrosiblanquet que li ha amenitzat totes les migdiades des del passat 5 de desembre.
Que les festes s’han acabat ho certifica que a la nevera hi tinc dues ampolles de cava obertes, totes dues amb una cullereta de cafè al coll. Ja sé que no funciona, però ho continuo fent. Amb quantes culleretes dins l’ampolla de cava ens continuem enganyant? Apuntar-se al gimnàs i no anar-hi; comprar-se una bici estàtica i que es converteixi en un moble, o portar un davanter brasiler que d’aquí uns mesos et causarà la mateixa il·lusió que Rafinha retallant a prop de l’àrea.
Lee tambiénL’any del Perro Sanxe
Necessitem estímuls, per falsos que siguin. Pastanagues que ens permetin continuar, encara que sigui en una roda. Ja hi ha penya il·lusionada pel carnaval del mes que ve. O per les eleccions gallegues. O per la futura il·legalització de partits. O pel següent genocidi retransmès per televisió.
També n’hi ha que pensaran que demà és 7 i que ja queda un dia menys per a Nadal. Mentrestant, a l’oficina, al súper o a la cua de l’ambulatori el comentari més repetit serà quinesganestenia quesacabessin. Tenim onze mesos per oblidar-ho.
Lee tambiénLa societat de la neu
