Visca! El president del Govern espanyol i el cap de l’oposició van arribar ahir al Congrés a un acord per a la renovació, tan llarga i indecorosament ajornada, del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), el mandat del qual està caducat des de fa més de cinc anys, i també per modificar la llei que regula el sistema d’elecció d’alts càrrecs de la judicatura. L’hora i mitja que va durar la reunió els va permetre fins i tot comprometre’s en la reforma de l’article 49 de la Constitució espanyola, per substituir-hi la paraula disminuïts per persones amb discapacitat , una vella aspiració d’aquest col·lectiu.
La trobada d’ahir es va produir després que Alberto Núñez Feijóo es resistís unes quantes setmanes a atendre la invitació que li va fer Pedro Sánchez; després que aquest accedís a reunir-se al Congrés i no a la Moncloa, que és el lloc on sol rebre el president del Govern central; i després que s’intuís que se celebraria en una atmosfera molt aspra i amb molt poques possibilitats d’acord. No va ser així: hi va haver acords, motiu pel qual ens afanyem a felicitar aquí els líders dels dos principals partits espanyols i els encoratgem a continuar per aquest camí. Espanya no pot ser ostatge de les picabaralles entre els que es postulen com els seus representants majoritaris. El que va passar ahir no és un triomf d’una de les parts sobre l’altra, sinó d’ambdues. I també ho és del país.
La Comissió Europea serà requerida perquè supervisi el procés
A proposta del PP, acceptada pel PSOE, les negociacions per a la renovació del CGPJ i de la llei ja esmentada es faran sota la supervisió de la Comissió Europea. Núñez Feijóo va negar en una roda de premsa posterior qualsevol paral·lelisme entre aquesta funció i la dels verificadors que Junts va imposar en les converses amb el PSOE. Però és obvi que, com en aquest cas, es recorre a una tercera instància a causa, en certa mesura, de la desconfiança entre les parts. Tant se val. El més rellevant és l’acord per posar fi a un episodi ominós del CGPJ, que fa un lustre llarg que mina la confiança dels espanyols en les altes institucions, enmig de la mirada indolent, quan no còmplice, dels grans partits.
Núñez Feijóo va sortir de la reunió i va declarar, potser amb una mica de displicència, que “la reunió ha respost a les expectatives, se n’esperava molt poc i n’hem tret poc”. Discrepem: al nostre parer, la reunió va ser un èxit. Potser el cap de l’oposició va oblidar, quan va pronunciar aquesta frase, que el propòsit de la trobada era acostar posicions sobre temes amb una resolució que ha estat llarga i injustificablement demorada. I potser confiava, també injustificablement, que l’ocasió era oportuna per modificar les polítiques de l’Executiu. Núñez Feijóo va declarar: “Li he demanat al president que pari la llei d’amnistia i m’ha dit que no. (...) Li he demanat al president que pari la moció de censura a Pamplona i m’ha dit que no”. Com tothom sap, no era això el que es debatia ahir. Aquestes qüestions, que poden agradar més o menys, tampoc no estaven mancades dels suports polítics pertinents ni de legitimitat d’acord amb el que marca l’ordre legal.
Una interlocució estable i fins i tot freqüent entre el cap del Govern central i el de l’oposició no s’ha d’interpretar com una concessió d’una de les dues parts, sinó com una obligació de totes dues, suposem que igual d’interessades a millorar el dia a dia del país. Hi ha altres motius per reivindicar-la: de vegades, com es va veure ahir, ens acosta a la sortida d’un laberint que, amb contactes més regulars, es podria haver trobat molt abans.
És desitjable que aquest marc d’entesa que s’acaba d’apuntalar permeti una ràpida materialització dels acords. Perquè el temps d’espera per assolir-los ha estat excessivament llarg, i perquè queden moltes altres qüestions per resoldre. No es pot perdre més temps.