D’aquí a deu dies, en el duel català de Primera, Barça i Girona lluiran el logotip de l’històric programa solidari de cada desembre, La Marató de TV3. Aquesta setmana s’han presentat les samarretes especials dels equips en un acte amb la presència, entre d’altres, dels dos presidents, Joan Laporta i Delfí Geli. “A veure si afluixeu una miqueta perquè aneu molt forts”, deia en to simpàtic el màxim dirigent blaugrana al president del Girona. Però darrere la broma i l’aparent cordialitat del comentari s’hi amaga una inquietud real que ha anat creixent a poc a poc durant catorze jornades de Lliga.
Abans fins i tot d’arrencar la temporada, Girona m’enamora ja havia anat més enllà del títol de la sardana i havia passat de ser un lema de ciutat a un sentiment compartit per molts aficionats al futbol. De fet, el Girona començava convertit ja en el segon equip de Catalunya, malgrat les impugnacions de l’Espanyol. Un títol honorífic carregat d’empatia i comprensió cap a un club novell en gairebé tot. Sobretot en la gestió de l’èxit. Pocs s’esperaven –tant dins com fora del club– el primer tram de competició que ha fet el Girona, instal·lat còmodament en la part alta de la classificació, compartint i, fins i tot, acaparant en solitari el liderat de la Lliga.
Rayo Vallecano Fc Girona en Vallecas Gol de Savio
El Girona s’ha despullat de la simpatia del nouvingut per vestir-se amb una pell que destil·la perill
El gran rendiment de l’equip de Montilivi ha generat un cert dilema emocional a aquells barcelonistes que havien decidit cedir una part de la seva estima futbolística a l’altre equip català de Primera. I, arribats a aquest punt, ara què? El Girona s’ha despullat de la simpatia innocent del nouvingut per vestir-se amb una pell de fam, fiabilitat i amenaça real que destil·la perill. I ara què fan, aquests cors mig blaugranes mig blanc-i-vermells? Havien apostat animosos perquè el conjunt de Míchel fes grans coses, però era una aposta amb condicionants. Mai a costa dels èxits del Barça. Aquells socis del Barça que també ho són del Girona poc s’haurien imaginat arribar al desembre amb aquest xoc d’interessos.
No parlo, ni de bon tros, de tots els seguidors del Barça. N’hi ha que ja ho tenen molt clar. Apel·lant a la història, el Barça és una elecció per a tota la vida, mentre que la irrupció del Girona pot tenir caràcter passatger i, per tant, davant del dilema, mana el pes emocional blaugrana sostingut en el temps. També n’hi ha que ho tenen clar en el sentit contrari. El somni del Girona pot tenir caràcter efímer, únic en la seva jove vida, mentre que el Barça ja té molts títols al palmarès i, de fet, és el vigent campió de Lliga. I com que el joc d’aquest Barça genera més dubtes que certeses, el futbol alegre del Girona bé mereixeria donar la campanada a l’estil Leicester. Això els que ho tenen clar. Aquells que encara dubten, benvolguts cors dividits, tenen deu dies per anar-se decidint. I, si no, sempre els quedarà la conformitat insulsa de l’empat.