L’exèrcit més feminista
Crisi a l’ Orient Mitjà
Reservista i experta en desactivació de mines i explosius, la Paula ha passat de la universitat al quarter
Soldats israelianes patrullant el 2018 per la frontera amb Gaza, al quibutsNahal Oz, un dels atacats perHamàsaquest any
La Paula, de 27 anys, estudiant universitària de sistemes informàtics, natural de Montevideo, va venir a viure fa set anys a Israel per donar la raó –potser sense pretendre-ho– al “pare fundador”, Ben-Gurion, que el 1948 es va entossudir –quelcom insòlit en aquell món– que les dones complissin el servei militar, encara avui una obligació vigent i un símbol de la igualtat de sexes de què sempre ha presumit Israel, sobretot en vista del paper de la dona al pati regional.
La cita és a la una del migdia a l’edifici del portaveu de la Força de Defensa a Tel-Aviv, un tràfec de soldats, majoritàriament dones d’uns vint anys, que surten al reixat de l’entrada per recollir les bosses de menjar a domicili, menjar saludable, diria.
La Paula no pot donar el cognom ni detalls del seu rang tret que és reservista. La nit del 6 d’octubre va celebrar la festa d’aniversari de la seva millor amiga, de Buenos Aires, i es va ficar al llit a les cinc de la matinada. Un parell d’hores més tard estava al refugi al soterrani del seu edifici i 72 hores després vestia uniforme a la caserna a què va ser enviada després d’un requeriment urgent de l’exèrcit. Allà va passar els primers deu dies instruint les unitats de combat sobre els artefactes i les mines que els esperen a Gaza, un entramat urbà que fa témer escabetxades com les patides pels nord-americans a Fal·luja i altres ciutats de l’ Iraq.
Gairebé 300.000 reservistes van passar en hores de la vida civil a la vida militar, bastant compromesa quan el teu país es declara en estat de guerra.
La Paula és de família jueva, pares uruguaians, avis polonesos que van sobreviure a l’Holocaust i una besàvia gallega, de cognom Carvallo.
“Tinc amics gais a les millors unitats de l’exèrcit; si algú és discriminat, hi ha càstig”
“Quan vaig arribar a Israel, amb vint anys, em vaig enrolar en l’exèrcit i hi vaig estar deu mesos. I després vaig fer any i mig de servei militar (les dones en fan 24 mesos, els homes, 32). El meu rol ara és instructora en explosius. Jo ensenyo als combatents les diferents formes d’explosius i mines, la manera de desactivar-los”. Una especialitat singular, fins i tot artesanal. La Paula no hi veu cap mèrit, es tracta d’aprendre i després ensenyar.
Des que va ser cridada a reincorporar-se –un compromís que s’extingeix en el seu cas el 2036–, i després d’aquells deu dies, ha estat als quibuts assaltats pels terroristes de Hamàs, que hi van deixar material sense explotar –moltes granades– i possibles trampes.
– Tornes a l’ Uruguai, no?
Aquest va ser el missatge dels seus germans, bessons, el dia 7 d’octubre. La cultura llatina no és precisament gaire partidària de sacrificar-se pel col·lectiu. Israel encara té un magnetisme patriòtic excepcional, que les guerres no han desgastat. Al contrari. Ningú no vacil·la: cal entrar a Gaza.
L’exèrcit israelià està ple de reservistes que podrien haver tornat als seus països d’origen, cosa que vulgarment es coneix com “l’escaqueig”. No sembla el cas d’Israel.
El servei militar és obligatori per a la dona –24 mesos avui– des de la creació d’Israel l’any 1948
– A l’ Uruguai, a Espanya, la gent s’uneix... pel futbol. El que més em va impressionar d’Israel és el sentiment de comunitat i d’unitat en els moments difícils. I els vaig respondre als meus germans que no, perquè això és casa meva. Aquí vull que neixin els meus fills. Jo d’aquí mai faré les maletes.
En hores, en dies, la Paula està cridada a participar en una guerra terrestre d’elevada mortalitat. Per a palestins i per a israelians. Inexorablement.
– Soc una simple noia, normal, com en qualsevol lloc d’Europa, d’ Espanya, que estudia i s’enrola en l’exèrcit perquè és casa meva i és l’única manera de defensar-nos. Jo no ensenyo a matar gent. I no en tinc cap dubte: no ataquem mai, ens defensem.
La Paula rebutja que pugui equiparar-se la matança de civils israelians del 7 d’octubre amb la matança de civils palestins pels atacs aeris a Gaza. “És Hamàs qui els fa servir com a escuts i no els facilita que puguin desplaçar-se al sud, com els demana el nostre Govern. S’imaginen pels carrers de Barcelona uns emmascarats, armats amb kalàixnikovs, que anessin matant civils?”.
La cultura de l’exèrcit israelià és taxativa amb qualsevol tipus d’assetjament sexual, masclisme o discriminació als soldats LGTBI. Una altra raresa a la regió.
“Soc una simple noia, que estudia i s’enrola a l’exèrcit perquè és casa meva; d’aquí no faig les maletes”
“No he sentit mai que sigui menys que un home i estic envoltada d’ells –diu–. Respecte, ni tan sols bromes. L’assetjament està supervigilat i els càstigs són clars. Tinc amics homosexuals i a les millors unitats. Si algú és discriminat, hi ha càstig. No hi ha lloc per a la discriminació”.