Del càstig (155) a l’oblit (l’amnistia)

La dreta hauria de recordar que alguns conceptes en po­lítica són com les abelles. Com més les evites, més t’envolten. Com més t’esforces a allunyar-les, més exposat estàs a la pol·linització. Així passa amb el debat de l’amnistia, ja naturalitzat, amb el qual defi­nitivament no endevinen la tecla. La ­Comissió General de les Comunitats Autònomes al Senat ha estat un gran error que ha servit per: un, que el PP quedi a l’altura d’ERC; dos, Pere Aragonés , a la del president de Múrcia, i tres, acreditar el buit del PSOE com una audàcia pre­miada; mentrestant, Pedro Sánchez creua les mines de Mòria. “A l’altura de” vol dir “a to”, “al mateix grau”, que ningú no s’enutgi. Si aquest era exactament el missatge que volien el PP i ERC, res a objectar. Tots dos van guanyar, llavors, simplement falta que ens diguin “què”.

Mireu, sovint en les lluites de paraules sol guanyar el que no en pronuncia cap i el que quan parla, diu. En el cas dels canvis d’opinió, com passa amb l’“amnistia”, que agrupa els espanyols en el sí o en el no, el més poderós és dir per què. Quan un polític parla amb claredat li solen quedar pocs amics, però els que li queden són autèntics. Guanya el que mostra caràcter. I tenir caràcter en política no vol dir mantenir un concepte únic, rígid i inflexible de les idees. Una part de la nostra política s’equivoca habitualment en aquest aspecte. El caràcter més elogiable és el de qui sap alternar perfectament com a líder el rigor amb la benevolència, la serietat amb l’humor, la inflexibilitat amb la transigència, el càstig amb l’oblit. En altres paraules, el que passa d’una cambra pel “càstig”, el Senat amb el 155, a una altra per “l’oblit”, el Congrés amb l’amnistia. No em digueu que la tornada d’ Aragonès al Senat demanant “un referèndum pactat” no està farcida de simbolisme.

Cada vegada que hi ha una disputa, hi ha una part que ha de fer el primer pas per superar la discòrdia

És clar que el PP no va caure en aquest punt. L’amnistia no és que necessiti el PP; també hi és, al PP. N’és el principal be­neficiari a llarg termini. L’amnistia esborra la marca vermella que li va quedar d’aquell fibló serrat de l’abella. Tant és que se n’autoexclogui. Com en els indults, si no hi hagués un no determinat a l’amnistia, caldria inventar-lo. El sí i el no són símptomes saludables, propis d’una democràcia de qualitat. Convé assenyalar també que no cal votar en unes noves eleccions l’amnistia, ni tampoc dur a terme una consulta. Us recordo que els diputats no tenen un “mandat imperatiu”, com indica l’ article 67.2 de la Constitució. En aquests temps en què el conflicte de l’ Orient Mitjà ho relativitza tot, per exemple, la petició de l’independentisme d’“un mediador internacional”, també convé recordar que ningú no va votar ­José María Aznar ni hi va haver consulta per la guerra de l’ Iraq.

Del càstig a l’oblit, per tant, una dècada de conflicte territorial per oblidar, estèril, que només va portar tristesa i frustració. No és amnistia per investidura, tot i que passi avui, aquí i ara. Són tres moments propis en qualsevol democràcia avançada: el càstig (155), el perdó (els indults) i l’oblit (l’amnistia). Cada vegada que hi ha una disputa, ja que hi ha una part que ha de fer el primer pas per superar la discòrdia. Els indults van ser aquell pont, ample i fort, cap al retrobament total. Van canviar el clima de discòrdia que es va instal·lar Catalunya i a Espanya i es van fer en un context sense accions il·legals a Catalunya. Només hi va haver una única excepció, una desobediència de l’expresident Quim Torra que li va valer una inhabilitació i que va complir. Imperava la llei i la política, com ara, i així continuarà sent. Va ajudar que Catalunya girés full, una cosa acreditada, i ara ens toca a tot Espanya. El Govern espanyol va fer aquell primer pas i el Congrés amb l’amnistia el completa.

Convé no oblidar que el procés va ser un moviment pacífic. Encara recordo Mariano Rajoy havent de demanar ­confús i per carta si realment s’havia ­declarat la independència durant uns segons. Encara bo que a Europa no estan gaire al cas d’això. L’independentisme, per la seva banda, s’ha de gravar a foc en aquesta recta final les sàvies paraules de Diego Martínez Barrio el 1936: “El primer és l’amnistia. Ara no demaneu més”. Viure atrapat en allò simbòlic és la sessió de teràpia d’ Aragonès al Senat. El relator és una figura innecessària. Si de debò es vol segellar un “compromís històric” no es necessita l’ONU.