La millor manera de comprar un àrbitre és que no es noti. La segona millor manera és que es noti molt. La tercera és que compris un àrbitre que no ho sigui, com aconseguir una foto amb Fernando Esteso o demanar si tenen la talla XXL a una dependenta de Mango.
La millor manera de comprar Negreira era que no es notés. Fallida l’opció per l’impuls nihilista del Barça de voler ser el Bayern de Munic i acabar sent Pepe Gotera i Otilio, quedaven les altres dues. La primera, que es notés molt, la van fer a mitges. Sospitaven que els àrbitres sempre beneficiaven el Reial Madrid, però no perquè fos un equip gran, sinó per ser fatxa. Les coses per aquí sempre són així de senzilles. El Barcelona suposadament va voler fer el que feien els dolents i, després de netejar-se la boca amb la samarreta de l’Unicef, després de l’enèsim empatx d’ostres i cava al Botafumeiro, va decidir pagar per informes, que és el mateix que quan a casa deies que t’havies gastat els diners en fotocòpies.
Seria estrany; tothom sap que a Can Barça una altra cosa no, però de gent indecent, no se n’admet
El motiu per què el Barça va decidir suposadament comprar decisions arbitrals al moment del millor Barça de la història és un misteri insondable. Es parla molt de l’ànima russa, però què dir de l’ànima culer. Posats a comprar àrbitres, ho haurien d’haver fet en l’època de Fortes, Kornéiev o Roberto Dinamite, però no quan al club hi havia Messi, Guardiola, Xavi, Iniesta, Busquets i altres jugadors extraordinaris. El do de l’oportunitat tampoc no va niar a Can Barça (penseu que aquí es va optar per Archibald en comptes de per Hugo Sánchez i vam liquidar Cruyff quan tenia emparaulat Zidane).
José María Enriquez Negreira EFE. EFE/Julián Martín
Com que és un exemple de club net i país immaculat a tot el planeta, d’uns confins a uns altres, el suposat cobrament d’àrbitre es feia mitjançant transferències. A l’àrbitre, al seu fill, a una societat, en fi, vostès ja saben com es fan les coses. I tot declarat a Hisenda a la casella de Suborns, Informes i altres Cosetes . És probable que els diners per a Negreira acabessin en un informe, a la seva butxaca o en alguna altra. Seria estrany perquè tothom sap que a Can Barça una altra cosa no, però de gent indecent, no se n’admet. Però qui sap.
La tercera opció és que creguessis que compraves algú i el paguessis per a una funció que li és impossible: condicionar la tasca de vint àrbitres, per exemple. En aquest cas, no has comès cap delicte, ja que és impossible que es produís l’efecte per què pagues. En aquest cas, ets ras i curt idiota. Tot i que ho seria molt més si els diners no fossin d’uns socis.