Moltes figures de l’escena musical catalana s’han llançat a publicar creació literària. Alguns, com Jaume Sisa, han escrit textos que es poden llegir com una expansió literària de la seva obra musical, recollits a Els llibres galàctics 1966-2018 (Anagrama, 2019), però també n’hi ha que exploren altres gèneres. Són remarcables la mítica novel·la Ena (Quaderns Crema, 1997) de l’enyorat Pau Riba o el peculiar dietari Setembre, octubre i novembre (L’Altra Editorial, 2014) de Joan Miquel Oliver, que tampoc s’està de publicar novel·les o l’obra de teatre Un quilo d’invisible (Empúries, 2013). La llista de músics que han explorat l’escriptura novel·lística és intergeneracional: Lluís Llach, Francesc Ribera Titot , Albert Pla, Santi Balmes, Xavi Sarrià, Adrià Salas... No són tants, però, els que han optat per la narrativa curta com fa ara Joan Enric Barceló al seu debut literari amb Morir sabent poques coses (Periscopi, 2023). Té una certa lògica, perquè moltes de les cançons d’Els Amics de les Arts, de les quals Barceló comparteix autoria amb Dani Alegret i Ferran Piqué, són clarament narratives.
El lletrista narratiu deixa pas al narrador lletrat amb altes capacitats per fer de ventríloc
La mort sobrevola el llibre des de la primera paraula del títol fins a l’últim paràgraf dels agraïments, on expressa un sentit record per Vicenç Pagès Jordà, el seu professor a l’Escola d’Escriptura de Girona. El llibre presenta una varietat tècnica tan exuberant que resulta inevitable relacionar-lo amb l’etapa de formació d’un narrador. La mort és present a les onze narracions del llibre, però sempre sorprèn. Barceló explora un ampli catàleg de tècniques narratives i se’n surt satisfactòriament perquè posa el focus en el llenguatge entès com a matèria primera de l’escriptura. El lletrista narratiu deixa pas al narrador lletrat amb altes capacitats per reproduir veus, sobretot femenines. Barceló excel·leix a l’hora d’afinar el registre que requereix cada personatge, com un ventríloc que en algun moment recorda l’estil de Ramon Solsona. A “Els últims onze dies” una dona madura que té el marit en coma comença a parlar amb ell per prescripció facultativa. El primer dia ho fa d’esma, com qui parla amb una paret, però de mica en mica apuja el to i els lectors cada cop vibrem més, congregats en aquella cambra d’hospital. Una altra de les històries formalment agosarades és “Fèlix”, un diàleg a peu dret a la porta de casa entre una germana i el seu germà mort, que apareix en ple àpat familiar. L’estructura és de cant amebeu amb les rèpliques silenciades, perquè només llegim el que diu la viva. El difunt ja ha ressuscitat altres cops i la germana no vol que l’enèsima reaparició torni a desestabilitzar la família. Potser el millor conte és el primer, “Homenatge”, un exemple de la mirada pietosa que Barceló aplica sobre els seus personatges. Un bon debut lluny dels escenaris.