La meva magdalena de Proust eren unes patates que l’àvia Angelina fregia a la salsa del rostit. El llegat de l’avi Joan era el que he intentat seguir en la meva vida: el de treballar amb drets i amb deures. Els avis han format part de la meva infantesa mentre la mare cuidava de tots ells, a mesura que anaven emmalaltint i jo aprenia que viure massa és quedar-se sempre sol, malgrat els esforços de la mare que no fos així.
No he perdut la infantesa perquè hi són els meus avis en ella igual que espero que les meves filles conservin a la caixa dels records els millors moments de l’educació dels seus.
La vida té obstacles i la mort dels avis n’és un de complicat de saltar perquè representa el buit. Per això el llegat és tan important i els records només poden ser guardats a la caixa pels nets.
Puc entendre l’enuig de Shakira pel despit televisat de la seva parella, fins i tot si els avis Montse i Joan siguin dues bèsties de l’Apocalipsi (Dubto molt, per exemple, que un 666 a casa es converteixi en un 10 ajudant a gent amb la medul·la seccionada a millorar la seva vida).
No ha plorat però ha facturat; ningú li ha explicat a Shakira que els avis són intocables
La primera cançó amb Bizarapp (un gran tema per cert) va semblar un mal testament dels seus anys amb Piqué, posant-hi en calçador una pobra noia pel simple fet d’haver-se enamorat del seu marit i ser corresposta. Però n’hi va haver una segona, una tercera amb els seus fills cantant i tocant el piano i esperàvem que el dolor es tanqués d’una vegada. Però no.
En una incomprensible giragonsa més es va oblidar de com d’important va ser l’àvia en la seva projecció, introduint-la en les danses àrabs o del valor que ella mateixa dona a la seva família i va escriure en l’última cançó una bomba contra la caixa de records dels seus dos fills. “No hay mal que cien años dura, però ahí continua mi suegro que no pisa sepultura”, recita Shakira en la quarta cançó, la pitjor amb diferència, de la col·lecció La revenja.
No hi ha crueltat més intolerable que deixar per escrit la mort d’un avi. En la seva exageració venjativa - musical, on no ha plorat però ha facturat, ningú li ha explicat a la cantant que els avis són intocables... De fet el problema de Shakira és que té molta gent al voltant però poca que l’estimi de veritat i que l’ajudi, no a facturar més, sinó a aprendre a frenar a temps.
Lee también
