A l’amistat de debò, com al bon vi, no li cal pregó. Però enguany Najat el Hachmi és l’encarregada d’inaugurar les Festes de la Mercè, i això m’ofereix l’excusa i l’oportunitat de referir-me a la seva obra, que és reflex i recipient de la seva solidesa crítica i el seu esperit lliure. Així que, com en un joc de miralls, em permeto de dedicar-li aquesta mena de proclama o encomi, abans que el seu discurs de demà marqui l’inici de les festes en honor a la patrona de Barcelona.
Aquesta ciutat ha sigut motor i pilar en la seva narrativa des que li reservés un paper essencial en la trama del títol amb el qual va debutar a la ficció, L’últim patriarca, i així va ampliar la topografia simbòlica i emocional dels seus carrers, recollint i interpel·lant el llegat literari d’escriptores com Rodoreda o Laforet, referents de les lletres igual que ella avui. Hi podria haver credencials millors de barcelonitat, si és que tal cosa existeix?
Una ciutat que es reconeix tolerant i oberta al món s’ha d’enriquir amb la discrepància dialogant fins i tot quan arribar a un consens no sempre sigui possible, i això és un tret que forma part de l’ADN d’El Hachmi. Dit altrament: és preferible llegir abans que no pas cancel·lar i silenciar.
El pensament creatiu d’El Hachmi és vital per combatre essencialismes i ideologies messiàniques
El seu primer llibre Jo també sóc catalana (a punt de complir dues dècades), un assaig autobiogràfic en el qual va abordar el seu procés de construcció cultural i lingüística com a nena migrant en un poble de Catalunya, procedent d’un altre llogaret a mil quilòmetres, a la regió rifenya de Nador, ja recollia a tall de manifest temes que després ha desenvolupat en novel·les, columnes o entrevistes: la identitat fronterera, la vida com (i en) traducció, les qüestions de gènere o el valor del passat i el llegat, entenent la memòria com una forma d’amor.
En aquest text inaugural, subjectiu i íntim, va estirar el fil de la pregunta del seu fill: “Jo sóc català, mama?”, i reprodueixo aquesta frase que sintetitza bé la mirada àmplia d’El Hachmi: “abans que naixessis, molt abans fins i tot que fossis concebut, teníem decidit que t’havíem de parlar en amazic…, no pas per cap fervor patriota, més aviat perquè poguessis tenir una eina més al teu abast per poder interpretar el món”.
Lee tambiénMascle ibèric en fora de joc
A L’últim patriarca va continuar explorant el conflicte cultural que s’origina quan xoquen les expectatives tradicionals d’una família migrant d’origen marroquí amb la influència de la societat europea en què creix la filla, immersa en un procés de descobriment de la seva sexualitat en contraposició a les restriccions imposades a les dones del seu entorn. Dos anys després va desafiar encara més els tabús, i qualsevol encasellament, amb la seva representació descarnada de la sexualitat a La caçadora de cossos, una novel·la que mereix una lectura més atenta per la seva audàcia i originalitat.
A través de la veu de la narradora, va demostrar com a autora la seva voluntat de no acontentar les expectatives envers la seva producció literària i va qüestionar la suposada llibertat de la dona a Occident. Si ja havia mostrat la seva incomoditat davant la interpretació biogràfica de la seva primera novel·la, en la recepció d’aquesta història d’alliberament femení es va topar amb no poca incomprensió.
En les dues següents novel·les, La filla estrangera i Mare de llet i mel, va tornar a explorar la construcció de la identitat en un context multicultural, així com la pertinença o la corporalitat. És amb el seu manifest Sempre han parlat per nosaltres quan la seva veu es torna indispensable, i més incòmoda per a alguns sectors, en rebatre el feminisme islàmic recolzat per part de l’esquerra. El seu feminisme, que no té adjectius, defensa la igualtat sense condicions i la seva última novel·la, Dilluns ens estimaran, la dedica a “les valentes que van sortir del camí recte per ser lliures, encara que fes mal”.
El pensament creatiu d’El Hachmi és i serà vital per combatre els essencialismes i ideologies messiàniques, pròpies o importades, i encarna aquesta reflexió de Montserrat Roig: “La veritat, si és que existeix, és un calidoscopi que s’ha de recompondre cada matí”. Tot està barrejat, no existeix la puresa, tots som estrangers, fins i tot de nosaltres mateixos. Robert Lafont ho va expressar així a Nosaltres, el poble europeu: “Som hereus dels semites i potser fins i tot d’aquells nubis de raça negra que van construir Egipte. Som grecs pel paisatge arquitectònic, romans per la llengua i les lleis, som àrabs i jueus sense terra promesa”.
Lee tambiénTurista és l’altre
