L’important no és tenir raó, l’important és guanyar, ha sentenciat aquests dies davant els seus fidels Xavier Antich, evidentment no com a filòsof, sinó com a activista. Quan escoltes els discursos independentistes en voga, queda acreditat que ja no queda ni rastre de l’exigència ètica que va justificar el moviment durant la dècada passada. Perquè, encara que segurament estàvem carregats d’un cert elitisme, els catalanistes d’aleshores ens crèiem moralment superiors als nostres adversaris per honestedat, i sobretot perquè justificàvem el nostre patriotisme tan sols pel propòsit de garantir un futur millor per als nostres conciutadans. Èpica, ètica i estètica va envejar Pérez Rubalcaba del moviment sobiranista d’aquells anys. Èpica va ser la cadena humana que va unir el Pertús amb les Cases d’Alcanar, el 2013, com estètic va ser el caràcter jovial, intergeneracional i plural dels manifestants. Perquè les comparacions són odioses, m’estalviaré la descripció ni tan sols estètica del que s’ha vist aquests dies.
I és que un pragmatisme i un sectarisme agònics semblen impregnar l’estratègia de tots els partits, governants o en l’oposició, a l’hora de defensar la seva pròpia agenda, al marge de l’interès general. El panorama és tan dantesc que fins i tot les bones notícies, que n’hi ha, deixen mal regust al ciutadà de bona fe. Així, l’anunci de Francina Armengol que aquesta serà la legislatura de la incorporació del plurilingüisme al Congrés només el podem saludar amb alegria els que estem convençuts que la diversitat és un valor, no un problema. Però a l’espanyolet que va venir al món segurament tard o d’hora li vindran a la memòria la infinitat d’excuses i negatives que tot just fa uns mesos persones prestigioses, solvents i gens sospitoses d’uniformistes van esgrimir per impedir-ne la implementació. Penso en Meritxell Batet o, fins i tot Ana Pastor, la legislatura anterior. Tot just fa uns mesos, el reglament del Congrés era taxatiu i inflexible. Ara, que la necessitat apressa, en qüestió de dies el tema s’ha encarrilat. Lamentable.
No hi ha pedagogia, ni ànim de convèncer; tan sols un comerç impúdic de vots, ànim de vèncer
Va passar igual amb els indults i tot sembla indicar que el mateix podria passar amb la possible amnistia per a la resta d’implicats del procés. Importa ben poc la raonabilitat de les mesures que s’acordin i encara menys la seva justificació ètica. Si aquest fos el propòsit, es podria argumentar que el mateix president de la Sala Segona del Penal del Suprem, Manuel Marchena, a la sentència sobre els acusats pel procés va deixar clar que el seu deure era buscar la veritat judicial, tan cert com que la política havia d’haver estat capaç d’evitar que aquells fets arribessin als tribunals. Tot i així, em temo que cap ciutadà corrent no serà convidat a reflexionar sobre la bondat de les mesures que es negociïn i que previsiblement s’acabaran prenent. No hi ha pedagogia, ni cap ànim de convèncer. Tan sols comerç impúdic de vots, ànim de vèncer.
La història no es repeteix, però de vegades rima. Massa similituds entre la degradació de la democràcia liberal de fa un segle i la nostra haurien de convidar els nostres servidors públics, no a renunciar a les legítimes ambicions i aspiracions de canvi que tenen, però sí a ser molt més respectuosos amb el marc institucional que sustenta la nostra convivència. Perquè una democràcia és poder fer fora els que et governen, però també és respectar l’ Estat de dret. Perquè els excessos del capitalisme, l’individualisme i el materialisme dels feliços anys vint del segle passat van precipitar la fallida absoluta de la societat, l’economia i les institucions liberals de l’època, desbordades pels cants de sirena feixista, nazi, comunista o, com va passar a Espanya, simplement autoritaris. Països com França també van sucumbir al descrèdit dels seus parlaments i partits, encara que veus com les de Mounier, Maulnier o Robert Aron ja van advertir que no tot s’hi val en la lluita partidista o per al lliure mercat.
Aquí i ara, aparentment desposseïts d’intel·lectuals i polítics de la seva altura, només podem confiar en la reflexió serena de la bona gent. Perquè potser l’únic que importa és guanyar, sí, però això només és correcte quan, com al seu dia van creure Lincoln, Kennedy o Churchill, s’està convençut de defensar una gran causa. Amb tots els meus respectes... no és el cas!
Lee también
