Feijóo guanya, però Sánchez aguanta. Els extrems, també els indepes, pateixen una patacada monumental. Així doncs, com deia l’eslògan de Junts, potser ha arribat el moment de dir: “Ja n’hi ha prou!”. Perquè, malgrat els seus polítics, per la seva complexitat, per les seves diferències, fins i tot per les seves contradiccions, Espanya és un gran país.
L’hi recordava fa uns dies Iñaki Gabilondo a Mercedes Milá a Movistar, crec que amb força raó. Compatible amb el fet que fins ara hem estat incapaços de consensuar una història mínima compartida, com ho corrobora que som hereus de set segles de presència musulmana, però que dubtem sobre si recordar aquest període i els seus protagonistes com a avantpassats o com a simples conqueridors. O que, davant el descobriment i conquesta d’ Amèrica, transitem entre l’orgull i el remordiment. O que davant la nostra innegable diversitat lingüística i cultural continuem sent incapaços de fer de la diferència un valor i no un problema.
Al meu parer, l’eslògan més feridor dels populars en campanya ha estat el de “Sánchez o Espanya!”, com si no es pogués ser espanyol i socialista alhora. Pel que fa a Sánchez, durant l’últim lustre ha protagonitzat tantes tombarelles i canvis d’opinió que el pitjor que se li pot retreure és que probablement passarà sense haver mostrat mai realment qui és i, més important, què pensa de nosaltres!
Els mesos que vaig passar a Madrid davant el Tribunal Suprem, un vell exdiputat socialista em va parlar de la ductilitat del president. Serà el que hagi de ser, per aconseguir els seus propòsits, va sentenciar, mentre em mostrava l’escanyolida tesi doctoral de Sánchez sobre diplomàcia exterior. Ha estat així.
Proposo bandejar els extrems i configurar un govern representatiu i d’ampli espectre
Però el resultat de les últimes eleccions, i especialment l’ajustada victòria del Partit Popular no s’haurien d’aprofitar per donar una nova batzegada a la història d’ Espanya, ni encara menys per obrir un nou capítol de polarització entre vermells i blaus, sinó, al contrari, per compartir una nova transició cap a un projecte renovat que novament ens interpel·li a tots, especialment molts dels catalans que des de fa massa temps “han desconnectat”.
En campanya, Feijóo va deixar clar que Espanya no pot permetre’s només la conllevancia amb Catalunya; que els catalans no poden continuar en la frustració de saber-se transitant per un camí que no porta enlloc, o que simplement no els representa.
Perquè Espanya pot ser una bona democràcia, però aconseguir-ho depèn del concurs de tots. Després que Artur Mas en persona reivindiqués la utilitat de votar Junts, ha arribat el moment d’aclarir, amb realisme, justament en què consisteix aquesta utilitat. ¿Potser en el delirant propòsit de “desestabilitzar l’ Estat fins que Europa s’hi impliqui”, com va bramar un dels seus candidats que afortunadament no ha estat elegit? Siguem seriosos.
El present i el futur és de les ciutats, per la qual cosa la vida al camp requerirà la nostra protecció i suport. Per als nostres joves, només la globalització i el creixement sostenibles seran moralment acceptables, com han constatat amb horror els anglesos després de l’error del Brexit. Les regions econòmiques més dinàmiques necessitaran inversions en infraestructures competitives, tant com les més deprimides reclamaran de la nostra solidaritat.
Per tot això, no ens mereixem ni que la victòria de la dreta pressuposi una minva dels nostres drets civils ni que l’eventual permanència de l’esquerra governant cronifiqui la impressió d’executiu il·legítim. Doncs tanta imbecil·litat és pressuposar que les dones o els homosexuals veurem minvats els nostres drets si governa Feijóo com augurar que Espanya es trencarà si es reedita un govern d’esquerres.
Pel que fa als ajustos fiscals que tenim al davant, pel que fa al desengany creixent de les classes mitjanes per un futur que no imaginen millor, proposo bandejar els extrems i configurar un govern representatiu i d’ampli espectre. Proposo elegir un president compromès amb un país divers, fiable i fort, més orgullós dels seus èxits civils que de la seva administració, amb un sistema educatiu i sanitari bo i universal però convençut que els euros, quan n’hi ha, millor a la butxaca ciutadana que llençats pel desguàs de la despesa populista. Proposo... un moment refundacional!
Lee también
