Despertar-se després d’un malson o una mala nit costa. Molt. Obrir els ulls, llevar-se i prendre consciència de la realitat es converteix en un exercici complex i, fins a cert punt, incert i imprevisible: pot ser serè, feliç o desagradable. Tediós o motivador. Et pots preguntar (amb il·lusió o responsabilitat) què faràs avui o, al contrari, sentir com una opressió o un sacrifici el nou dia que despunta.
En política, espavilar-se és sempre una oportunitat, per dolorosa que sigui. Però el risc de deambular, d’avançar, sense despertar-se –realment– és un greu problema: “S’ha apoderat d’ell l’autoconfiança d’un somnàmbul”, va escriure Amos Oz al seu llibre La caixa negra. Aquesta autoconfiança acrítica, desconnectada de l’entorn, adormida, encara que dreta, absent en un caminar gairebé espectral, genera una política somnàmbula. El pitjor dels escenaris. És com el rei nu de la faula de Hans Christian Andersen a la cèlebre obra El vestit nou de l’emperador. Tothom veu el que el protagonista no veu o no és conscient: la nuesa o el somnambulisme.
Els prejudicis no ajuden mai a comprendre ni els contextos, ni els rivals
Els lideratges polítics han d’evitar que la seva confiança es transformi en arrogància i miopia política. Si s’envolten d’equips obseqüents, amb afinitats exclusivament personals o ideològiques, és possible que el seu consell sigui inútil per irreal, inexacte i ineficaç. Despertar-se, obrir bé els ulls és la condició necessària per a un bon govern o una bona política. I, en especial, per a una bona reacció.
En política, la realitat gairebé sempre és tossuda, caparruda. Ens desconcerta que no s’adapti als nostres desitjos o voluntats. Que no es transformi a la velocitat i amb la intensitat dels nostres propòsits i afanys. Ayn Rand, la filòsofa i escriptora russa, nacionalitzada als Estats Units, que va desenvolupar un sistema filosòfic conegut com a objectivisme, ho defineix molt bé: “Pots ignorar la realitat, però no pots ignorar les conseqüències d’ignorar la realitat”.
El somnambulisme polític és una negació, així com el prejudici. Els prejudicis no ajuden mai a comprendre ni els contextos, ni els rivals. A més, distreuen, alimenten els propis biaixos i impedeixen d’analitzar de manera ponderada. L’única manera és vacunar-se, sempre, contra l’arrogància intel·lectual. Si el prejudici no serveix, pitjor el menyspreu.
Lee también
