Diem que alguna cosa és extemporània quan resulta impropi del temps en què es produeix. Cal afirmar, doncs, que la Diada d’ahir va tenir, d’alguna manera, un aire extemporani. Perquè malgrat que se celebrava en una conjuntura històrica en la qual tant ERC com Junts mantenen converses o negociacions amb el Govern central, amb vista a una possible investidura de Pedro Sánchez, els partidaris de la unilateralitat van voler reduir la Diada a una caixa de ressonància dels seus interessos.
Pel que sembla, poc importa que ERC negociï amb el Govern central, amb resultats tangibles, des de fa ja tres anys; que Òmnium Cultural clami per la unitat d’acció entre els dos grans partits independentistes; que fins i tot els de Carles Puigdemont estiguin en tractes amb l’Executiu i ja hagin presentat en públic les seves peticions a Pedro Sánchez per contribuir a fer-lo president. En aquesta situació, marcada per l’aritmètica parlamentària derivada de les eleccions generals del 23- J, l’ ANC, convocant principal de la manifestació, continua rebutjant qualsevol negociació i apostant per la unilateralitat, malgrat que el 2017 es va comprovar el recorregut curt i decebedor que va tenir. Mentrestant, el sector més bel·ligerant de Junts, representat per Laura Borràs, s’obstina a descriure l’Onze de Setembre com una reivindicació “de la gent” que no es reuneix per demanar la investidura, sinó la independència. En la manifestació d’ahir es van produir, per cert, insults inacceptables al president de la Generalitat, Pere Aragonès, que va abandonar la marxa al cap de poc d’incorporar-s’hi. No era procedent insultar, antigament, el president José Montilla. No és procedent ara insultar Aragonès, encara que no es comparteixi la seva línia.
La Diada manté poder de convocatòria, amb 115.000 persones ahir, segons la Urbana
Tots i cadascun dels participants en la manifestació de l’Onze de Setembre hi poden anar basant-se en les seves pròpies anàlisis de la situació i amb els seus desitjos personals. Però la realitat és la que és i no cap altra. En aquest Onze de Setembre s’han donat les condicions per convertir-lo en un pòrtic de progrés col·lectiu, de reobertura del debat territorial, d’ avenços substantius en aquest àmbit no només per a Catalunya sinó també per a altres nacionalitats històriques. Tot i això, els seus organitzadors van voler plantejar-ho com un nou crit a favor d’independència unilateral, indiferents a l’actual moment propici al diàleg i la negociació que volen una majoria de catalans.
No cal recordar, novament, que el 23- J passat els resultats del PSC, que advoca pel diàleg des de fa temps, van ser
molt millors que els de Junts. Ni que l’assistència a la manifestació d’ahir, malgrat que va ser molt apreciable, va ser la més escassa, anys de pandèmia a banda, d’ençà que el 2012 es va iniciar el cicle de celebracions dissenyades per l’ ANC. Els organitzadors la van xifrar en 800.000 assistents. La Guàrdia Urbana, en 115.000.
Lamentablement, la Diada de l’Onze de Setembre ja no sembla ser l’expressió unitària del catalanisme que va ser, per exemple el 1976, quan es va poder celebrar per primera vegada en llibertat després de la dictadura franquista. Ara va camí de veure’s limitada a un desplegament de signe partidista.
El temps i la història no passen debades. Sis anys després dels fets del 2017 hi ha indicis de progrés en l’horitzó, com és una possible llei d’amnistia per resoldre la pressió judicial sobre els independentistes encausats, sense violentar el marc constitucional. Així ho afirma el PSOE. Així ho esperen ERC i Junts. No són totes les forces polítiques les que donen suport a aquest pla. Però poden arribar a sumar. Cadascú és lliure d’expressar la seva opinió. Però des de l’òptica integradora i de progrés és absurd tornar a ensopegar a la pedra de la unilateralitat. És l’hora de la negociació i l’acord. Potser no n’hi ha cap altra de millor.