No és amnistia per investidura

La política de “concòrdia” va fer possible l’amnistia.Va aconseguir el seu principal objectiu polític als anys setanta: permetre un lloc de trobada entre les Espanyes esquinçades durant segles i construir democràcia aproximant els hereus de la contesa civil. Aquells fills dels vencedors i vençuts. Però hi va haver moments llargs d’estira-i-arronsa. D’aquests a què només el temps acaba donant la raó i que s’han de lamentar per la ineficàcia de la raó i la gran pèrdua de temps. Vergonyoses banderes plegades, com el perdó dels franquistes pels seus crims que no es va debatre mai. L’única discussió va ser sobre quins demòcrates mereixien l’amnistia o no. I es va arribar pràcticament a tots menys a la valenta Unió Militar Democràtica ( UMD), militars que havien expulsat de l’exèrcit per conspirar perquè hi hagués democràcia. Els empresonats van ser alliberats, però sense reingrés. Passant –aquí sí– de la teoria a la pràctica.

La seva exclusió de la primera amnistia del 1976 va tenir com a conseqüència que es mantingués aquesta qüestió oberta fins a l’amnistia del 1977, en què va tornar a ensopegar amb el mateix problema, només resolt deu anys després. “Avui no hi cap, ja veurem més endavant”, els van dir. I això que fins i tot havien legalitzat el PCE. Els protagonistes d’aquella època donaven per bona en aquest i altres aspectes la categoria de la possibilitat objectiva de Lenin. Convé, per tant, com recordem moltes vegades en aquesta sala de guerra, no sacralitzar tant la transició, exemplar malgrat que incompleta, ni l’amnistia del 1977. L’ombra de l’ UMD sempre hi serà. Així es va iniciar la democràcia. Sense retre homenatge als militars demòcrates, que van intentar el que era més difícil: promoure un exèrcit i una societat democràtics. Ho va fer una gran Carme Chacón 33 anys després. Amb reconeixement del Congrés, Creu Militar i declaració del Consell de Ministres.

Als pactes d’Estat a Espanya hi caben tots els nacionalistes, per descomptat

L’amnistia, per tant, necessita el seu temps de gestació per no cometre errors (no dos mesos). El legislador ha de precisar el seu règim jurídic perquè sigui constitucional. Així mateix, ha de conceptualitzar molt bé en què consisteix l’oblit i el seu abast, quins van ser els fets, quan i a quins subjectes afecta. I deixar molt clar que no es tracta d’una qüestió de justícia, sinó de voluntat política. És la societat espanyola representada en la sobirania nacional, que és el Congrés dels Diputats, la que decideix lliurement que s’obri un nou període en què no es tornin a cometre els errors del passat.

L’amnistia, més que una figura jurídica, políticament és l’exercici màxim de magnanimitat. El de més impacte polític. Per tot això no hi pot haver cap ombra que l’oculti. L’amnistia s’ha de dir amnistia. I és imprescindible que garanteixi la no reincidència del procés. Des d’aquestes bases, l’amnistia no només és legal, sinó que políticament és un pacte d’Estat amb encaix constitucional. Així és més fàcil d’explicar, perquè als pactes d’Estat a Espanya hi caben tots els nacionalistes, per descomptat. No és amnistia per investidura, sinó amnistia per retrobament.

Aquest és el marc i no un altre: pacte d’Estat. L’amnistia farà d’ Espanya una democràcia molt més forta. No humilia la generació de la transició, la recorda; perquè el fort ho és més quan busca la “concòrdia”. “Pacte d’Estat” i “ encaix constitucional”, va dir la setmana passada Alberto Núñez Feijóo, reconeixent que hi ha un problema polític a Catalunya i deixant anar pressió per no quedar-se despenjat en vista del nou cicle electoral que comença. Res a veure amb el PP del 2017. Amb aquestes paraules potser no hi hauria hagut ni 155 ni DUI. Va ser un 27 d’octubre. Torneu a anotar aquesta data. L’amnistia necessita “pontífexs”, veritables “constructors de ponts” en el sentit més literal de la paraula, i sobren els que els fan miques. El PP també necessita que li basteixin ponts.

Avui, pont a Catalunya com cada 11 de setembre, fa 50 anys de l’adeu de la poesia política presidencial de Salvador Allende amb què va obrir les grans alberedes. La política són símbols que, com la història, no es repeteixen, però rimen. Símbols com quan només 15 dies abans de l’aprovació de l’amnistia del 1977, un reial decret llei va donar llum verda al restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya. Sí, així va ser, primer va ser el Govern, en sentit figurat. No va ser amnistia per “investidura”.