Març del 1930. Unes setmanes després del col·lapse de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, l’advocat Marià Rubió i Tudurí i el seu germà, l’arquitecte i dissenyador de jardins Nicolau, que feia servir el pseudònim N. Mart, enllestien Estat espanyol, Societat Anònima . L’editor Antoni López no va trigar a publicar el llibre amb l’avanttítol “Vers una solució de conveniència” i el subtítol “Reportatge sobre la posició actual del catalanisme”. L’assaig pretenia oferir una proposta política alternativa a la que difonia la propaganda al servei de l’“operació Cambó”, que presentava el líder de la Lliga com a l’home decisiu del moment, cridat a liderar, des de la presidència del govern espanyol, el retorn al règim constitucional. Per als germans Rubió i Tudurí, Cambó encarnava un catalanisme autoritari i políticament il·liberal que no havia sabut establir les conquestes del catalanisme polític sobre bases institucionalment sòlides i que havia quedat del tot desprestigiat quan havia donat ales a la dictadura pensant ingènuament que podria posar-la al servei no només de la burgesia que la Lliga representava, sinó també de la versió transversal del catalanisme conservador que promovia per apuntalar la seva hegemonia.
El llibre començava assenyalant la paràlisi política en què aleshores, com ara, es trobava el catalanisme, sol·licitat en direccions oposades per dues forces que es neutralitzaven: el sentiment, que, amb la sobirania com a orient, l’impulsava cap al separatisme, i l’interès, que, donat el context econòmic i internacional, aconsellava la participació en l’Estat. I proposava una sortida d’aquest atzucac que no comportava ni el sacrifici del sentiment a l’interès ni el sacrifici de l’interès al sentiment. La relació de Catalunya amb l’Estat pensada per analogia amb la relació dels accionistes en una societat anònima, en què el lligam dels interessos, que no pressuposa l’amor ni entra en conflicte amb el lliure joc dels sentiments, era la solució de conveniència que prescrivien.
Els Rubió i Tudurí defensaven una relació en què el vincle dels interessos no pressuposa amor
Però, més enllà de la proposta d’aquesta fórmula, el llibre pretenia advertir, mirant el present i fent un repàs a la història, no només dels efectes perversos de les polítiques que sacrificaven l’interès al sentiment, o a l’inrevés, sinó també i sobretot de la insensatesa de les polítiques que malinterpretaven el que interessava a Catalunya, perquè el sentiment els oferia una visió del tot distorsionada de la realitat i del que era possible. El llibre encara té, considerat des d’aquesta última perspectiva, una estranya actualitat. Gairebé un segle després, l’anàlisi realista de l’interès nacional dels catalans i de les maneres possibles de mirar de satisfer-lo continua sent l’assignatura pendent d’un catalanisme polític, que, tant al llarg de la història com durant aquests últims anys, ha mostrat una estranya proclivitat a convertir la presa de decisions contraproduents en una singular imatge de marca.