Fins als 12 anys, pensaven que era un nen com els altres. Amb les seves coses, les seves badades, la seva dificultat per llegir, la seva mala cal·ligrafia, però com els altres nens. Els seus pares van arribar a aquests dotze com en un videojoc, on cada pantalla és més difícil que l’anterior.
Quantes hores feia que aquella parella bussejava a internet buscant una fitxa màgica que permetés res més (ni menys) que el seu fill aprengués. “ Donem-li temps”. “Cada nen va al seu ritme”. “Per què li heu de fer proves”. “És que és immadur”. “A veure si no l’esteu educant bé...”. Curs rere curs, sempre la mateixa cançó.
Mentre va ser petit, van anar fent, perquè “el meu nen no té res, bah!”. Cap mare assumeix d’entrada que no va bé. Fins que no vas fent i obres els ulls. Te’ls obre l’alarma. En aquest cas, no va arribar fins als dotze la decisió de fer-li les proves que no els aconsellaven, la visita al psicòleg de pagament, al neuròleg... Llavors, el diagnòstic: trastorn de dèficit d’atenció. Eren a la casella de sortida en plena adolescència del xaval, en el més difícil encara.
Ningú del claustre –molt menys de la família– no va saber veure en tot aquell temps que el comportament de la criatura obeïa a un trastorn en el neurodesenvolupament, un enorme obstacle per aprendre i pel qual molts estudiants queden a la cuneta abans d’entrar en etapes superiors. Exactament, el 15% de la població en edat escolar, tota una legió.
L’experta en neurodesenvolupament Anna Sans, en una entrevista recent a La Vanguardia, donava una dada que hauria de moure muntanyes. No hi ha cap aula que no tingui tres o quatre nens! amb TDAH, TEIA, dislèxia o trastorns de llenguatge o aprenentatge. És més, deia Sans: un 40% arriba a l’ESO sense diagnosticar.
Els circuits en l’àmbit educatiu i de salut fallen estrepitosament. L’escola inclusiva es converteix així en una espècie de quimera i les famílies es desesperen. Els recursos mal gestionats ens porten al fracàs escolar tant com mantenir certs tòpics o idees en l’educació. Als mestres els falta formació i, massa vegades, ganes per tractar les singularitats. Al psicòleg del col·legi, hores d’atenció a tants casos. I als nens? Als nens els falta tot aquell temps que ja no es pot rebobinar.