Fa anys que dona l’alerta: els alumnes dislèctics no estan ben detectats a Catalunya ni ben atesos a l’escola quan se’ls diagnostica. I, qui diu dislèxia, diu TDAH o qualsevol trastorn de l’aprenentatge. Llegeixen a poc a poc, amb més esforç, i els primers fan moltes faltes d’ortografia i els segons perden el fil de la lectura constantment. No és mandra o desídia, és una alteració neurològica. Com que tenen un enorme obstacle per aprendre, molts estudiants es queden a la cuneta abans d’arribar a etapes superiors, amb la trava afegida d’una baixa autoestima.
Anna Sans, neuròloga pediàtrica i directora de l’institut Som Via, està convençuda que, darrere dels baixos resultats presentats a Catalunya en comprensió lectora de Catalunya (Informe Pirls 2021), hi ha aquests nens sense tractar.
Quants nens amb dislèxia o amb TDAH hi ha a la població?
Un 15% aproximadament de la població en edat escolar té problemes d’aprenentatge (dades semblants a tot el món i que corroboren els estudis de Catalunya). No hi ha cap aula on no hi hagi 3 o 4 nens amb problemes de neurodesenvolupament.
Atenció psicològica
“A Astúries, són envejables els protocols d’actuació i el seu compliment”
I dedueixo que no és la xifra detectada a les escoles.
De cap manera. Jo visito uns 30 alumnes a la setmana, la majoria amb històries de baix rendiment escolar, problemes d’autoestima i incomprensió. Un 40% arriba a l’ESO sense diagnòstic. La pràctica totalitat dels nens que atenem va tenir les primeres dificultats lectores a l’educació infantil, que és quan s’haurien de detectar per començar a treballar-les. Avui dia això és una excepció.
I per què no es detecta?
Hi continua havent tòpics com ara: “Cada nen té el seu ritme”, “donem-li més temps”, “fins als 8 anys no s’han de fer proves”, “és immadur”... I es perd un temps preciós en què la plasticitat cerebral és màxima per crear connexions cerebrals a les àrees deficitàries si es posen en marxa mètodes de tractament científicament validats.
Les escoles dubten d’aquesta realitat?
És clar que no es preveu. Si en un tema de salut els nens estiguessin menys diagnosticats i correctament tractats que la mitjana dels països de l’entorn, els pediatres no dormirien fins a saber quin és el problema. Com es pot estar com fa 20 anys en aquest tema tan prevalent? Des de la Societat Catalana de Pediatria es treballa perquè el pròxim Protocol d’Activitats Preventives Pediàtriques del Departament de Salut inclogui el cribratge dels Trastorns del Neurodesenvolupament en edats primerenques en tots els nens que acudeixen a les consultes de pediatria, públiques i privades. Des dels TEIA als trastorns del llenguatge, aprenentatge i TDAH. El pas següent serà que, una vegada detectats, s’estableixin circuits en l’àmbit educatiu i de salut que els atenguin de manera adequada.
Creu que en comunitats com Astúries, amb nivells de comprensió lectora alts, es detecta més?
No hi ha dubte que en comunitats amb més inversió en educació les coses funcionen millor i que, en algunes, els protocols d’actuació per als nens i el seu compliment són envejables. Però, segons la meva opinió, no tot és un problema de recursos. Aquí hi ha una gran desigualtat pel que fa a l’atenció que reben els nens de diferents zones o barris. I les diferències de vegades depenen més d’una opinió o “línia de pensament” que de criteris científics de base contrastada.
Segregació
“En nens de famílies vulnerables, sol atribuir-se la dificultat lectora a la pobresa”
Quins problemes es troben?
Una comprensió lectora deficient no permet extreure la idea principal d’un text, que és la que permet consolidar aprenentatges. El nen amb una baixa comprensió lectora reté detalls inconnexos que s’obliden ràpidament, i dificulta altres aprenentatges, com ara les matemàtiques, per la dificultat d’entendre els enunciats.
No aprendran mai?
Si no s’adquireix hàbit lector, no consolidarà l’ortografia, no millorarà l’expressió escrita i es limitarà enormement l’adquisició de coneixements. Poden seguir el ritme escolar i anar trampejant amb molts ajuts, però sempre que aquestes famílies tinguin un nivell sociocultural per poder donar-li suport i mitjans per anar a centres privats.
I la resta?
En el cas dels nens de famílies vulnerables amb problemes d’aprenentatge, sempre s’atribueixen les dificultats a la situació socioeconòmica i cultural, com si això exclogués un problema d’aprenentatge. Molt sovint ho tenen tot i, sense una detecció i atenció psicoeducativa precoç i efectiva, aquests nens, a 3r de primària ja els hem perdut. Sabem què hi haurà després.