Els BRICS discuteixen com créixer

Els BRICS, acrònim que engloba cinc grans països (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica) amb un pes important en l’economia global i que es perceben com un contrapès a Occident, celebren d’avui fins dijous una cimera de caps d’estat i de govern (la número 15) a Johannesburg. A l’agenda de la reunió, el debat sobre els criteris de selecció de nous països en el club, qüestió que ha posat en evidència la divergència de posicions entre els fundadors, la seva heterogeneïtat i contradiccions.

A la ciutat sud-africana s’hi veuran les cares Xi Jinping, Narendra Modi, Cyril Ramaphosa i Luiz Inacio Lula da Silva. No estarà Vladimir Putin, per pesar sobre ell una ordre d’arrest del Tribunal Penal Internacional ( TPI) pels crims a Ucraïna. És un risc que Sud-àfrica no vol córrer (la llei l’obliga a detenir-lo) i suposa una gran frustració per al rus, que va ser qui amb més claredat va entendre el paper que podia jugar el grup.

Els cinc països fundadors difereixen del grau d’obertura d’un club al qual s’hi presenten 22 aspirants 

Els BRICS són un concepte creat el 2001 per Jim O'Neill per al banc d’inversió Goldman Sachs. L’economista provava de reflectir el pes del que llavors es coneixia com “economies emergents” en el creixement mundial. O’Neill va seleccionar als quatre països (la S de Sud-àfrica es va afegir en un segon document) pel seu potencial econòmic i dimensió geogràfica. Va vaticinar que en els anys venidors, el creixement global més gran vindria d’aquestes economies i que, en un parell de dècades anaven a superar el G7 (el Grup dels Set Països més Industrialitzats). Molts economistes van qüestionar el document d’ O'Neill. La idea era massa innovadora. Però era tan diàfana i anticipatòria que va acabar per triomfar.

Però una cosa és redactar un document que pugui servir per orientar als inversors i una altra de diferent que algú li doni sentit polític al club. Vladimir Putin va ser el primer en adonar-se’n. Va convidar el 2009 la resta de membres a una reunió a Ekaterimburgo, on es va constituir el grup com a tal i es va formular ja com una alternativa a Occident. Feia dos anys que Putin havia pronunciat en la Conferència sobre Seguretat a Munic el seu famós discurs contra l’OTAN i l’hegemonia dels Estats Units. En la reunió dels BRICS buscava aliats i els va trobar. La Xina es va afegir a la idea perquè pensava cada vegada més en termes de superpotència. Lula da Silva, llavors en el seu segon mandat, va ser un entusiasta de la idea. L’ Índia i Sud-àfrica es van mostrar més cauts. Però la realitat era que a cap dels presents no li molestava formar part d’un club que qüestionava l’arrogància dels Estats Units i de les seves institucions multilaterals.

Des d’aquell dia els BRICS no s’han comportat de forma homogènia. El club equival al 40% de la població mundial i una quarta part de la seva producció. En matèria econòmica sempre va quedar clar que la Xina era el pes pesant del grup. Tampoc a l’ Índia no li anava malament, però els dos països desconfiaven l’un de l’altre. Rússia era un petroestado, amb una economia sacsejada periòdicament pels preus del cru als mercats internacionals. I Brasil, i sobretot Sud-àfrica, van entrar en una fase de creixement lent.

La guerra d’ Ucraïna va acabar per accentuar aquests matisos. La invasió d’un país veí contradeia les proclames sobre la sobirania amb els que adornaven els discursos del club. I alhora, els BRICS es van fer imprescindibles si Rússia volia eludir les sancions internacionals ( La Xina i l’ Índia han absorbit molt petroli rus durant el conflicte).

Avui, un dels objectius dels BRICS és escapar de la tirania del dòlar i de les seves institucions. Crear una divisa comuna capaç de competir amb el bitllet verd. Potenciar la cooperació i l’intercanvi amb les seves pròpies divises. Però una cosa és formular-ho i una altra de molt diferent (i molt difícil) és crear una infraestructura per aconseguir-ho. En aquesta cimera es parlarà poc de divisa comuna. Està lluny de ser una realitat. En canvi, es discutirà sobre el Banc dels BRICS (el New Development Bank), que va massa lent per al gust de tots.

L’interès per pertànyer als BRICS ha ultrapassat les expectatives dels fundadors. Es parla de fins a vint-i-dos països candidats a entrar en el club. Des de països poderosos cansats de l’amistat unidireccional amb els Estats Units ( Aràbia Saudita) fins a pàries aïllats internacionalment ( L’ Iran i Veneçuela). Des de membres del G-20 que volen obrir-se a nous mercats ( Indonèsia) a potències que volen visibilitat ( Nigèria). Tots van a la recerca d’un espai de cooperació econòmica que els permeti evitar els EUA i les seves institucions multilaterals. Que els doni més suport financer. Tots tenen algun greuge amb la primera potència i els aliats europeus i la pandèmia no ha fet més que augmentar aquesta sensació. Tots demanen reformes, ja sigui a l’OMC o a l’ONU. Però totes aquestes expectatives poden veure’s defraudades. Perquè és justament aquest interès per entrar en el club el que fa aflorar les divergències al seu interior.

La desdolarització és el gran objectiu dels fundadors, però també el que està més lluny

La Xina és el país més entusiasta en obrir el club. Necessita el màxim de suports en la seva pugna global amb els Estats Units. Busca també nous mercats per a unes exportacions que flaquegen i la seva política de cooperació encaixa amb aquest propòsit. Rússia també vol obrir el club. Està en la seva narrativa de guerra contra Occident l’aconseguir el màxim de suports. El Brasil i Sud-àfrica no tenen clar canviar un estatus que els singularitza en els seus respectius continents. Lula da Silva ha convidat a l’Argentina a ingressar en el club (per amistat personal amb Alberto Fernández), però la seva diplomàcia és prou intel·ligent com per no secundar una política estrictament antioccidental. Els BRICS li donen a Sud-àfrica un protagonisme rellevant en un continent agitat. L’ Índia, finalment, és el país més ambigu dels cinc. No es pronuncia, però l’interès que ha posat en la celebració de la propera reunió del G-20, organització de la qual en serà l’amfitrió, indica que Modi juga potser en una altra lliga.

Els BRICS són la proposta més seriosa d’oposició al monopoli d’ Occident en el panorama internacional. Més ambiciosa, per objectius i per dimensions, que el Moviment dels No-Alineats que va sorgir de la Conferència de Bandung el 1955. Però la diferència d’interessos entre els països que l’integren fa pensar que el futur d’aquesta organització no està encara escrit.