A Esperanza Aguirre l’anomenaven la lideressa. Tot i això, el concepte que ella té dels líders no és gaire elevat. Quan era algú en la política conservadora va dedicar molts esforços i infructuosos a tombar Mariano Rajoy, aleshores president del PP. Ella guanyava eleccions a la Comunitat de Madrid i Rajoy s’estavellava a les generals, i amb això ja n’hi va haver prou per assenya- lar-lo i anar contra ell.
Fa uns dies, tan sols dos dies després que Alberto Núñez Feijóo guanyés en nombre d’escons les eleccions del 23- J, sumant 48 als 89 que el PP tenia al Congrés, fins arribar als 137 (però sense aconseguir –ai!– la majoria parlamentària vaticinada), Aguirre va ressuscitar d’entre els morts polítics per insinuar que el candidat conservador estava amortitzat i havia de deixar pas a Isabel Díaz Ayuso. Davant això, l’al·ludida, fent el cor fort, es va veure obligada a afirmar en públic que Feijóo és el líder del PP i que, pel que fa a ella, pot dormir tranquil. De moment, afegeixo jo.
A l’ Espanya dels nostres dies, els líders tenen una esperança de vida curta. A Pablo Casado, antecessor de Feijóo, el van liquidar els seus estimats companys abans que arribés a complir quatre anys com a president del PP. A Pedro Sánchez, diversos correligionaris socialistes l’han intentat aniquilar, tot i que sense èxit total, fins a convertir-lo en un paradigma de la resistència política.
És veritat que tots els líders tenen un final. Juli Cèsar, que ho va ser tot a Roma (general victoriós, cap de l’exèrcit, sacerdot principal, etcètera), va acabar apunyalat al Senat. Abraham Lincoln, que va abolir l’esclavitud i va mantenir els Estatspuixants i junts, va ser assassinat per un sudista una nit de teatre. A Winston Churchill, després d’un heroic lideratge en temps bèl·lics de sang, suor i llàgrimes, els anglesos el van enviar a casa tot just acabar la Segona Guerra Mundial, en les eleccions del 1945 que Attlee va guanyar.
Les diferències determinants entre aquests casos i els espanyols són, bàsicament, dues. La primera és que ens recordem de Juli César dos mil·lennis després (i que Lincoln i Churchill mereixerien ser recordats en vigílies del quart mil·lenni, si el planeta encara no s’ha fos). La segona, i més important en el cas que ens ocupa, és que les caigudes d’aquests gegants es van produir després de llargues vides de lideratge, tan llargues que en el seu transcurs fins i tot van tenir temps per ficar la pota alguna vegada.
L’ànsia dels rivals, la caverna mediàtica i els propis límits abreugen la vida dels líders
Ara, en vista dels casos esmentats, cal dir que els líders actuals no poden aspirar a la longevitat. Ells potser voldrien. Però la combinació fatal de les ambicions dels seus rivals, una cultura general política deficient, la insomne caverna mediàtica i, diguem-ho tot, uns líders que sovint són de fabricació casolana (o sigui, del seu partit), més que productes del carisma, la visió de futur i la disposició pròpia a aplicar polítiques impopulars però al seu entendre necessàries, acaben propiciant unes existències de curta volada i una brillantor limitada.
O sigui, uns lideratges efímers. I uns líders que els seus partits fan servir com a fusibles: tan bon punt es cremen, de vegades per gentilesa del foc amic, són reemplaçats. La qual cosa és sempre més fàcil que furgar fins a l’origen real del problema. Això requereix més coratge i intel·ligència.
Lee tambiénS’acosta la temporada pic
Així doncs, què és avui un líder? María Moliner ens deia al seu diccionari que líder és la persona seguida per d’altres que se sotmeten lliurement a la seva voluntat. Per tant, caldrà inferir que, en el moment que els qui se sotmeten deixen de sotmetre’s, el líder perd automàticament l’esmentada condició? I, si fos així, hauríem de distingir entre els casos en què els seguidors que deixen de ser-ho actuen amb més avidesa de poder que bon seny, i aquells en els quals els líders ja han acreditat la seva incapacitat?
Sens dubte, hauríem de fer-ho. Perquè no ens convé que la vi- da dels líders depengui de maniobres opaques a la rebotiga dels seus partits polítics, sinó de la decisió transparent dels electors quan arriba l’hora d’anar a votar. De vegades tendim a oblidar la importància del líder, que en cap cas no hauria de ser un ninot en mans de camarilles, sinó algú capaç de dirigir un partit, amb vista a dirigir un país, i portar-lo pel camí del progrés. Poca broma!
Lee tambiénAdvertència subtil
