Estimat Pedro, t’escric en nom propi, però també en el de moltes persones que hem dubtat llargament abans de votar-te. Aquestes persones, esclar, tenen motivacions diferents. N’hi ha, per exemple, que no et perdonen les concessions a l’independentisme (d’altres, en canvi, t’agraïm la contribució a pacificar els ànims). Però jo t’escric sobretot en nom d’aquelles feministes que, després d’haver estat bastant contentes amb el PSOE, ara ens sentim decebudes i preocupades.
Que el gener del 2020 posessis Igualtat en mans de Podem va ser una decisió exigida, suposo, pels teus socis. Potser ells entenien millor que tu la potència política d’aquest ministeri. No ho sé. El que sé és que ha estat una decisió, en la meva opinió i la de moltes de nosaltres (que no hem deixat de dir-ho, de ser una pedra a la vostra sabata), desastrosa. Per dos motius. Un, perquè l’actuació d’ Irene Montero i el seu equip ha buscat dividir i crispar. No per afavorir els drets de les dones (que avancen millor, sens dubte, amb menys vociferació i arrogància, amb més negociació i competència tècnica), sinó al servei d’un projecte polític que, com tots els populismes, fia el seu guany de vots a la pesca en l’aigua tèrbola de l’enfrontament.
El segon motiu pel qual moltes feministes considerem un desastre la passada legislatura és la deriva cap a un nou model. Un que, sota una pàtina de modernitat, legitima el sexisme. Nega la realitat material de les dones, dona una nova mà de pintura als estereotips més rancis, suplanta el subjecte del feminisme (col·lectiu LGTBI en lloc de dones) i la seva agenda: en comptes de voler abolir el gènere, la prostitució, el vel, el lloguer de ventres... els accepta o fins i tot els celebra. Ja sabíem que el patriarcat es reinventa constantment, però no l’havíem vist mai desplegar tanta imaginació per fer-ho. O tant cinisme.
Volem creure, Pedro, que entendreu el sentit del nostre vot i corregireu el rumb. Potser pequem d’ingènues, d’optimistes. No sé què farem la pròxima vegada que anem a les urnes. Però el que t’asseguro és que, passi el que passi, no callarem.
Lee también
