“Ara ja puc votar nul sense remordiments”, escrivia el 4 de juliol una participant en un xat feminista; i rematava: “#FeminismeNoVotaTraïdors”. Traduïa així l’enuig de moltes feministes davant la notícia del dia: Sumar havia nomenat portaveu de feminisme, igualtat i llibertats LGTBI Elizabeth Duval, transactivista. Si fins aleshores havíem pogut pensar que, atesa la divisió que viu el moviment feminista, Yolanda Díaz exerciria els seus celebrats dots per al consens, la decepció va ser total: lluny d’aproximar posicions, havia preferit tirar més llenya al foc.
La història ve de lluny i intentaré resumir-la diferenciant dos corrents dins del feminisme. Encara que estan d’acord en moltes coses: combatre la violència masclista i la bretxa salarial, reconèixer les cures com a feina, defensar el dret a l’avortament..., hi ha diferències importants entre els corrents que podem anomenar de la igualtat i de la diversitat. El primer considera imprescindible abolir les indústries que utilitzen com a mercaderia dones pobres i degraden la dignitat de totes: prostitució, pornografia, lloguer de ventres. Lluita, també, contra el sexisme inherent als fonamentalismes religiosos. En totes aquestes qüestions, el feminisme de la diversitat és molt més matisat, vacil·lant o, si s’ho estimen més, contradictori. Està molt més còmode amb l’agenda LGTBI.
I què diu Sumar? El seu programa passa de puntetes sobre aquests temes. Pel que fa a la prostitució, només una menció de passada: pla d’inserció sociolaboral per a qui l’exerceix, però sense qüestionar-la; sobre pornografia, gestació subrogada, o drets de totes les dones, pertanyin (elles o les seves famílies) a la religió que sigui, ni una paraula. El motiu és molt simple: els partits que componen la plataforma no estan d’acord entre si. Inspirats per ideologies postmodernes que s’assemblen al neoliberalisme com dues gotes d’aigua, alguns defensen que les dones, invocant la “llibertat”, lloguin la seva vagina o el seu úter i fabriquin fills per vendre o regalar, o en nom de la “diversitat”, se sotmetin a un fonamentalisme religiós tan opressor, encara que porti un altre nom, com aquell contra el qual lluitàvem les espanyoles sota Franco.
El tema trans ha sorgit, en aquesta disputa, com un nou cavall de batalla. L’opinió pública creu que només estan joc els drets d’una minoria, tan petita que el seu estatus legal no tindrà conseqüències per a tercers. No veuen que el problema és de concepte: si acceptem (i així ho consagra la llei trans) que és dona qui diu ser-ho, això té dos efectes que són autèntics cavalls de Troia per a la igualtat.
Primer, es consagren els estereotips sexistes: dona ja no és la persona de sexe femení, que tant de bo sigui lliure de comportar-se com vulgui, sinó que consisteix a “convertir-se en objecte de desig dels homes” (Elizabeth Duval dixit).
Acceptar, com consagra la llei trans, que és dona qui diu ser-ho té efectes sobre la igualtat
Segon, no es poden fer polítiques a favor de les dones, perquè no està clar qui és. Quan Sumar exigeix, en el seu programa, “paritat de gènere”, a què es refereix? A les seves llistes, homes biològics –convertits, sense cap requisit, en dones legals– ocupen càrrecs destinats a dones; i un d’ells ostenta, com he dit al principi, la representació de feminisme, sense cap experiència del que és ser dona, ni cap trajectòria feminista. És com nomenar un torero conseller de Cultura.
Per tots aquests motius, no agafaré la papereta de Sumar el 23 de juliol. Quina, llavors? Encara que hi ha dos partits feministes (el de Lidia Falcón, i el recent Feministes al Congrés), no s’hi presenta cap dels dos. I encara que entenc les feministes que defensen l’abstenció o el vot nul, em sembla perillós tal com estan les coses.
Jo he votat gairebé sempre el PSC-PSOE, perquè és el partit que ha aprovat les lleis de l’avortament, d’igualtat i contra la violència de gènere; perquè es declara (encara que no ho demostri gaire) contrari a la prostitució i a la gestació subrogada; perquè té al seu si (encara que les hagi menystingut últimament) feministes molt valuoses. Sé que en aquesta legislatura ha posat el feminisme entre les potes dels cavalls, per complaure els seus socis. Però també sé d’un altre partit que, si no el frenem, donarà pista lliure als seus perquè ens arrasin com el cavall d’À tila.
Lee también
