Escoltat en un restaurant:
–Passaré l’agost amb una amiga i el seu fill. Tenim la teoria que li va bé algú a qui pugui associar amb una figura paternal.
–Tot el mes?
–Sí. Jo poso com a condició que porti un amic. És millor. Així cremen energies junts i els adults ens reservem per a moments “de qualitat”. Encara que darrerament em comença a interessar el que diu. És preadolescent i em parla de coses com tocar-se i això. Pregunta: “Quantes vegades ho puc fer en un dia?”. “No ho sé. Tu mateix. Això sí, si fa mal, para”. Es veu que un cop se li va posar vermella. És divertit. A aquesta edat, amb les hormones revolucionades, alguns no pararien.
–Com canvien les coses! De petits, no pararien i ara, als cinquanta, et diuen: “Home, ja ho hem fet una vegada, no voldràs que això torni a funcionar!”.
–Hahaha. I a sobre et fan sentir com si fossis una pervertida, no?
–Exactament. És horrible.
–Parlem més baixet que el senyor d’aquella taula riu.
–Plora de riure. Hauríem de cobrar entrada. Seguint amb el tema, tinc un amic que tenia problemes i un dia que tenia una cita em va preguntar: “Creus que hauria de comprar una pastilla?”. “És clar!”, li vaig dir. “Per què renunciar a una cosa que et ve de gust? Consulta el metge per estar més tranquil. Ella segur que estarà encantada”. I se la va prendre. I n’està encantat. I ella sembla que també.
–És clar!
–El cas és que em trobo en una situació similar i em resulta violent treure el tema. I, pel que m’explica el meu amic, prendre la decisió per iniciativa pròpia pot trigar anys. Tu saps si aquestes pastilles es dissolen i les puc ficar, per exemple, en una beguda?
—Hahaha! O en una truita, no? Ni et passi pel cap, boja! El millor és dir-li a l’altre que t’han recomanat una cosa per passar una nit fantàstica i compartir-la.
–Bona idea. No se m’havia acudit.
–Ara, després de prendre-la, oblida-te’n. No tornis a treure el tema.
–Sense pressió, oi?
–Això, sense pressió.
Lee también
