Quan tenia cinc anys i vivia a l’Argentina, la meva capacitat d’anàlisi política era fins i tot més limitada que avui. Però aquell vailet de Buenos Aires tenia la seva sensibilitat. Recordo el meu primer viatge de Buenos Aires a Madrid amb especial nitidesa. Va ser anar de la modernitat al passat , del color al blanc i negre. L’Argentina era un país cool ; Espanya, un país ignorant.
Avui és al revés. Pocs països han decaigut tant des dels anys seixanta que l’Argentina, pocs han avançat més que Espanya. Durant la meva infantesa als espanyols els anomenaven los gallegos, afegint-hi habitualment l’adjectiu brutos. Això ja no val. Espanya s’ha transformat en temps rècord en un país modern europeu, progressista en l’àmbit social, solvent en l’econòmic.
Pel que fa als drets dels homosexuals i la igualtat de les dones, els espanyols no han hagut d’envejar ni els holandesos. Sota la direcció d’una ministra d’Economia de classe mundial, les xifres per a la inflació i el creixement estan superant els de gairebé tots els països de la Unió Europea, incloent-hi Alemanya.
Avui, quan falta una setmana per a les eleccions generals, les enquestes indiquen que un sector de la població espanyola capaç de decidir el vencedor aspira a tornar en el temps a l’època de l’ignorant en cap, Francisco Franco. L’aposta més realista avui sembla ser que aviat tindrem una coalició de govern entre Vox, el partit dels espanyolets emprenyats, i el Partit Popular que lidera el gallec Alberto Núñez Feijóo.
Als devots de Vox l’experiment amb la modernitat no se’ls ha posat bé. Per això desitgen tornar a una Espanya on se censuren obres de teatre amb temàtica gai (“ mariconades les mínimes”, podria ser la seva consigna), on es criminalitzen partits polítics que no juren lleialtat a la bandera, on es torna a centralitzar tot el poder a la capital, on (us en recordeu?) jovenetes que volen posar fi a un embaràs hauran de viatjar a Londres per avortar.
El 2013, després de quinze anys a Espanya, me’n vaig anar, precisament, a Londres. Però sempre amb la intenció de tornar. Més orgullós de la meva meitat espanyola que de la meva meitat britànica, els deia als meus amics anglesos que no només es vivia millor a Espanya, sinó que en la política era l’únic país d’Europa on l’extrema dreta no hi pintava res. L’experiència recent del franquisme, els explicava amb solemnitat didàctica, havia espantat aquell fantasma.
El PP no es vol quedar enrere en fervor patriòtic i proposa recuperar la beneïda llei de sedició
L’extrema dreta anglesa va impulsar el Brexit i vaig decidir tornar a la civilització espanyola. Al cap de poc se’m van obrir els ulls. Vaig veure l’enormitat de la bretxa entre els espanyols com a éssers socials i com a éssers polítics. Tan simpàtics, nobles i generosos en el dia a dia, quan ficaven els peus en terreny polític n’hi havia massa que es tornaven bojos.
Vegem, per exemple, la resposta del Partit Popular i els seus fidels al brot d’independentisme català. Més obsessionats a tenir raó (“pels meus collons!”) que a trobar una solució, van xisclar i van insultar i van recórrer a la seva medieval llei de sedició per ficar gent a la presó i crear màrtirs i fer que molts catalans que havien estat en pau amb la Corona descobrissin una vena de nacionalisme abans desconeguda.
Espanya va fer el ridícul als ulls de la resta d’Europa. Es va començar a murmurar a les capitals del continent que potser el veí del sud no era tan modern com s’havia pensat. Però va arribar Pedro Sánchez al poder al capdavant del Partit Socialista i es va redreçar el rumb. En comptes d’un altre ignorant, Mariano Rajoy, a les reunions de Brussel·les, el president del Govern espanyol representava Espanya a l’exterior sense complexos. En comptes de tirar gasolina al foc indepe, Sánchez hi va tirar aigua freda. Retòrica suau, indults als presos, final de la llei de sedició. Es va calmar Catalunya: un problema menys per al Govern central.
Però la calma en la política, la serena gestió, no els va a molts milions d’espanyols, sembla. S’estimen més gaudir d’aquella sensació de superioritat moral que els dona la indignació. Necessiten carn crua i això és just el que Vox els dona, entre altres coses quan es declara a favor d’il·legalitzar els partits independentistes, garantia d’inestabilitat no només a Catalunya sinó al País Basc. I com que el PP no es vol quedar enrere en mostres de fervor patriòtic proposa que si guanya les eleccions tornarà a imposar la beneïda llei de sedició. O sigui, de solucions, res. Si per guanyar cal calar foc, a calar foc.
Amb la qual cosa la bretxa s’amplia avui, com mai en els vint-i-cinc anys des que vaig venir a viure a Barcelona, entre l’ Espanya sagaç que sap viure com ningú i l’ Espanya idiota que concep la política com un duel a garrotades. Però, però... no perdo l’esperança. Pressento que encara que guanyi les eleccions una coalició PP- Vox –un golàs per a l’independentisme més radical, per cert– s’acabarà recuperant la tendència iniciada després de la mort de Franco.
Vox no sobreviurà a l’exposició a la llum, igual que la seva contrapart a l’esquerra, Podem, no ha pogut. A Podem li va anar bé mentre jugava a la política a l’oposició, com avui hi juga Vox. Tots dos amb estils similars. Amos de la veritat, sempre rabiosos, reclamant eternament la preeminència moral. Pablo Iglesias, la figura més visible de Podem des de la seva erupció fa una dècada, és una altra caricatura més de l’espanyolet emprenyat, diferent només perquè prové de l’esquerra. Però Podem va entrar en coalició amb el Govern de Sánchez i va delatar la seva immaduresa. Es va veure que la seva prioritat no era tant la felicitat del proletariat com la infelicitat de la burgesia, a la qual pertany mitja Espanya i mitja Espanya aspira a pertànyer-hi. I ara, adeu.
Vox no sobreviurà a l’exposició a la llum, igual que la seva contrapart a l’esquerra no ha pogut
La sobtada popularitat dels extrems que representen Podem i Vox són la conseqüència, crec, d’una certa complaença que ha tingut part de l’electorat espanyol. La democràcia ja no està en perill, s’ha pensat, ja no és jove i fràgil, i ara des de la maduresa podem donar-nos el luxe de ser frívols. Vox és una frivolitat i un anacronisme en aquests moments de la història espanyola. Potser els haurem d’aguantar un temps més, fins i tot al govern, però d’aquí no gaire direm, crec, que va representar l’últim espasme de mort de la bèstia franquista.
Lee también
