He recorregut lentament l’extensa biografia de Francesc Cambó i he fet una llarga excursió per la història de Catalunya i d’Espanya de la primera part del segle passat. Borja de Riquer dedica més de 900 pàgines a dibuixar un personatge amb moltes llums i ombres, projectades en el temps que li va tocar viure i del que va ser un protagonista principal des que va irrompre en la política catalana i espanyola fa més de cent anys.
Ernest Lluch citava Benedetto Croce quan es referia a la història com el passat que no passa i d’altres ho van expressar dient que el passat no es mor mai, ni tan sols és passat. Borja de Riquer ens diu que el passat sempre ens parla i no sempre el volem escoltar.
L’autor afirma que Cambó va ser un dels polítics de dretes més preparats i més intel·ligents d’ Espanya. Era l’home de govern més ben informat i més documentat en l’àmbit polític espanyol de la seva època. Malgrat el seu talent polític, la gran riquesa personal, el domini en la política catalana i espanyola, el seu valuosíssim mecenatge cultural i els dots de seducció, Cambó va acabar els seus dies a Buenos Aires el 1947, aïllat, sense que la causa de Franco que va defensar amb diners, influències i propaganda li tornés els serveis prestats. Final de la història per al gran artífex frustrat de la transformació d’ Espanya des de la mirada catalanista del que havia estat l’home més preparat del seu temps.
Va ser ministre de Foment i d’ Hisenda en dues presidències d’Antonio Maura i quan Alfons XIII li va oferir de formar govern quan la monarquia estava ferida de mort, després de la dictadura de Primo de Rivera, li va demanar que havia de deixar de ser catalanista per presidir el govern d’ Espanya. Ho va rebutjar categòricament. El seu protagonisme va frenar en sec amb l’arribada de la República, que el va agafar amb el peu canviat i ja no es recuperaria més políticament.
Borja de Riquer ens diu que el passat sempre ens parla i no sempre el volem escoltar
Borja de Riquer, fora de l’extens guió biogràfic de Cambó, acaba amb una reflexió històrica sobre per què han fracassat els projectes polítics que han nascut des de Catalunya per modificar el lloc dels catalans dins d’ Espanya. Enumera quatre iniciatives que es van configurar com a reacció al sistema polític existent, notablement centralista, i del predomini de la visió d’Espanya com la nació única.
L’autor es refereix als seus quatre principals promotors: el de Prat de la Riba-Cambó, el de Macià-Companys, el de Pujol i el de Maragall. Cap d’aquests quatre processos no ha estat igual. I cap no ha tingut un final feliç per als que ho van propiciar. El cinquè, el més recent, ha estat un desastre per a tothom, una nova frustració que va començar amb grans emocions col·lectives i ara està en fase de lluites internes dins de l’independentisme, que està més barallat que mai entre els que van impulsar el procés.
La responsabilitat d’Espanya en no voler afrontar seriosament la qüestió catalana a l’últim segle i mig no és menor. Des de Catalunya s’ha forçat la màquina, però des de l’hegemonia amb seu a Madrid s’ha pretès homologar pobles que durant segles no han perdut la seva personalitat ni la seva cultura. Les paraules d’Ortega no poden ser vigents: “ Espanya és una cosa feta per Castella, i hi ha raons per anar sospitant que, en general, només caps castellans tenen òrgans adequats per percebre el gran problema de l’Espanya integral”. I sant tornem-hi, tot cercant una sortida mínimament acceptable per a tots.
Lee también
