Proposta per a milionaris
A més de l’editorial de La Vanguardia, “Imperatiu humanitari” del 24/VI/2023, Susana Quadrado dedicava el seu article del mateix dia a comparar dos rescats i també ho feien John Carlin (25/VI) i Álex Rodríguez (26/VI). Crec que l’assumpte s’ho val, i per això hi insistiré. Es tracta dels rescats del Titan, amb cinc vips a bord, desitjosos d’observar de prop l’enfonsat Titanic i el de la pastera amb 61 immigrants, desitjosos de trobar una vida millor. Els primers van desembutxacar 250.000 dòlars per una experiència veritablement única, inassolible per a la immensa majoria, que els situava a l’elit de l’elit. Els segons, quantitats també inassolibles, fins a 4.000 (euros), per a la immensa majoria dels seus compatriotes, estalviades amb esforços enormes.
Els primers, cal suposar que pagaren de manera neta, legal, per transferència bancària a Ocean Gate, amb seu a Everett, Washington (Estats Units). Els segons, en efectiu, en negre, és clar, als esbirros de les màfies encarregades del tràfic de persones. Pagar per cap –tots menys Rush, el CEO d’Ocean Gate– en net 250.000 dòlars per compartir una immersió exclusiva té avantatges a l’hora del rescat. Es feu palès en l’operació internacional organitzada per mar i aire. Pagar en negre per viatjar amuntegat, entre vòmits i crits d’horror en una barca pneumàtica a punt d’enfonsar-se, no en té. Sembla que no val la pena si més no intentar el salvament.
Així va succeir el 21 de juny passat. Espanya i el Marroc no es van posar d’acord sobre quin dels dos països tenia competències per actuar. Segons les autoritats, la barca estava més a prop del Marroc que de les costes canàries, però ara sembla que es trobava a la zona SAR de cerca i salvament espanyol. L’auxili va trigar 17 hores a arribar. Quan ja havien mort 37 persones, més de la meitat dels passatgers.
L’allau mediàtic amb què van comptar els tripulants del Titan –nom poc apropiat per a les quatre llaunes que ha resultat ser– ha durat dies i ha fet la volta al món. Els de la pastera sense nom gairebé unes hores. Es tracta d’un esdeveniment amb interès escàs i amb precedents en altres mars, al canal de la Mànega o al Jònic i amb litigis semblants sobre a qui corresponia el salvament.
Els passatgers del ‘Titan’ tindran memorials de luxe; els 37 immigrants de la pastera seran oblidats
Els passatgers del Titan tindran memorials i obituaris de luxe. Els 37 immigrants desapareguts seran oblidats. Ho han estat ja, tal vegada excepte pels seus si n’aconsegueixen conèixer la noticia.
Els milionaris desapareguts destacaven, encara que no sé si ocupaven lloc en el rànquing de Forbes, però segur que anaven molt ben alimentats. Si se’ls van menjar els peixos, degueren tenir una digestió feliç. Els 37 immigrants no significaven res. Un tant per cent ridícul entre els de la seva classe. Al cap i a la fi, sobra gent al món i hi ha qui defensa que a aquests irregulars cal barrar-los totes les portes. No s’atreveixen a dir que si el mar se’ls empassa, millor, encara que no serveixin ni com a aliment dels peixos.
Diuen que les comparacions són odioses. Certament ho són. No compararé res més sobre tots dos naufragis, però sí que vull fer una proposta: ¿Per què no es busca entre els milionaris necessitats d’aventures alguns disposats a embarcar-se en una pastera i compartir el pas d’Àfrica a Europa amb els immigrants que intenten arribar a les nostres costes? Aquesta sí que seria una experiència única, extraordinària i de ben segur inoblidable, vip i amb imatges inèdites, aptes per ser difoses a les xarxes.