La guerra de Putin contra Ucraïna ha sacsejat Europa de moltes maneres. No és una guerra llunyana pel fet que no hi ha soldats europeus lluitant i morint als fronts. Estem en guerra contra una potència energètica davant la qual Alemanya i bona part d’Europa havien lliurat l’aixeta del subministrament de gas i petroli. Putin va pensar que Europa no reaccionaria perquè era insostenible energèticament. Es va equivocar. Però també va ser un error dels governs alemanys, des de Schröder fins a Merkel, donar a Rússia la dependència del gas imprescindible per fer funcionar la indústria i superar els hiverns.
Les seqüeles de la guerra arriben també als preus dels aliments que consumim, estan reformulant la política de defensa i obliguen a accelerar la creació d’energia pròpia de manera ràpida sense tenir en compte com, on i en quines condicions s’instal·len els immensos parcs eòlics i fotovoltaics que canvien el paisatge de terres conreades des de fa segles i que constitueixen el rebost agroalimentari per subsistir en temps normals i en èpoques de crisi.
El Govern espanyol ha presentat l’esborrany a Brussel·les perquè les energies renovables generin el 2030 un 81% de l’electricitat. Hi ha una dada interessant: el pla suposa una inversió de 294.000 milions d’euros, dels quals el 85% és inversió privada i el 15% pública. La pressió és gran.
L’energia agroalimentària és tant o més important que la renovable
No intento defensar l’antiga reu davant els molins de vent o les plaques fotovoltaiques, que només a Catalunya ocuparan 15.000 noves hectàrees. El que em sembla precipitat és que tot això es faci sense consultar la Catalunya buidada, sense que es coneguin els estudis d’impacte ambiental i sense que se sàpiga la implicació de les multinacionals en el manteniment d’una certa qualitat de vida en el món rural que ocuparan, i que trencaran una estètica de segles.
No s’instal·len als llocs més estudiats sinó en aquelles zones més despoblades, on la terra és més barata i la capacitat de reacció ciutadana té menys impacte en la política. L’argument més lògic és que si una terra produeix energia agroalimentària, bàsica, ja que tots mengem tres cops cada dia, no té sentit buidar més els pobles amb la sembra d’hectàrees de ferros que augmentaran l’escalfament local i global. S’està reduint perillosament la sobirania alimentària europea i per tant la nostra.
Lee también
