El ministre Miquel Iceta va anar a Las Ventas i va ser escridassat per una part del públic, que no li perdona que no volgués incloure els toros com a element subvencionable del bo cultural (després, el Suprem el va corregir). Iceta acompanyava el rei Felip VI, que manté l’afició del seu pare emèrit. Segur que el ministre hauria preferit anar al Primavera Sound a veure (de lluny) la Rosalía o sumar-se als grups de treball del socialisme insomne que, amb més pànic que entusiasme, preparen les pròximes eleccions. Per desgràcia, cap crònica no explica quins pasdobles –¿ Amparito Roca , España Cañí , Suspiros de España ?– va interpretar la banda.
Dissabte 8TV va entrevistar Sílvia Orriols, guanyadora de les eleccions a Ripoll, i va trencar el cordó sanitari gairebé unànime que pretén ignorar una realitat reglamentàriament democràtica. Orriols va mantenir el seu discurs simplista sobre els perills de l’islamisme radical i dels desequilibris socials que, segons ella, comporten les polítiques d’immigració. És un discurs que, a Bèlgica, Dinamarca, França o Itàlia, fa anys que funciona, en part perquè els partits democràtics que haurien de contrarestar-lo s’estimen més refugiar-se en els escarafalls i un immobilisme bonista superat per les evidències. L’entrevista va demostrar que interrompre-la o renyar-la amb un zel preventiu només serveix per fer-ne una caricatura, no un diagnòstic.
Hi ha tres possibilitats: que siguin cínics, ingenus o ingènuament cínics
Per acompanyar l’actual corrida política, en comptes de pasdobles hauria de sonar un rèquiem. Ara els mateixos que van autodestruir-se fragmentant-se en invertebrades rèpliques d’esquerres descobreixen que els convé la unitat. Són hereus d’una seqüència genètica ancestral: dividir-se fins a esfumar-se i aleshores apel·lar, amb una grandiloqüència apocalíptica (no trigarà a sortir el manifest de sospitosos intel·lectuals habituals), a la unitat.
Trias, de Junts.
No són els únics. Cimera de representants de Junts i d’ERC a Ginebra per, sic, “recuperar la unitat estratègica”. Hi ha tres possibilitats: que siguin cínics, que siguin ingenus o que siguin ingènuament cínics. Les raons per les quals tots –esquerres constitucionalistes o independentistes– s’afanyen a reagrupar-se després d’haver-se atomitzat viciosament tenen a veure amb les enquestes i evitar el cataclisme que provocarà, segons ells, la victòria de –olé la gràcia del fabricant de consignes tramposes– “la dreta extrema i l’extrema dreta”.
El pànic animarà les pròximes setmanes i descobrirem que l’extremisme més estès no depèn tant de les idees com de l’expansió incontrolable de l’estupidesa. ¿Com distingir l’estupidesa dels xarlatans de la bona fe dels defensors de la vocació de servei públic? Apliqueu la saviesa de Francisco de Quevedo: “Todos los que parecen estúpidos, lo son y, además, también lo son la mitad de los que no lo parecen”.