Today is going to be the day (Avui serà el dia) / that they're going to throw it back to you (que ells te la tornaran). Així comença Wonderwall, dels Oasis, de quan els germans Gallagher feien veure que se suportaven dalt d’un escenari, abans d’acabar com Ella Baila Sola. No sé si va sonar a l’ Etihad Stadium abans de començar el partit. No seria estrany tenint en compte que Noel Gallagher és respecte al City com Rudy Ventura al Barça. Perquè els britànics van amb mitjons i sandàlies per Salou, però pel que fa a la música sempre han tingut bon gust.
La cançó era premonitòria. El City feia un any que duia l’estocada clavada: dos gols en els últims tres minuts al Bernabeu. El Madrid ha tingut moltes èpoques: el Madrid yeyé, el de la Quinta del Buitre, el dels galàctics... i el Madrid de la temporada passada: l’ esotèric. El Madrid paranormal. El Madrid que demanava a crits un programa especial d’Iker Jiménez perquè els no madridistes fóssim capaços d’entendre-ho.
Dimecres, ni amb la pallissa que li estava clavant el City, ningú no va donar per mort el Madrid. Has de ser un equip molt especial per aconseguir això. I va arribar el 4-0. Però ni així. Un amic em va dir: “Fins que no els vegi dalt de l’autocar i camí de l’aeroport no m’ho creuré”.
El Madrid queia amb estrèpit en la seva competició fetitxe. És com si Ayuso perdés unes autonòmiques a la Comunitat. Encara ha de néixer el Guardiola d’Ayuso. Un fil invisible uneix el Reial Madrid amb la presidenta. Pel seu gen guanyador, per la seva mala convivència amb la derrota i pels recels que desperten tots dos. Qui pensi que dimecres només van gaudir els culers acomplexats s’equivoca.
L’antimadridisme (igual que l’ antiayusisme) està molt més estès per Espanya del que alguns es pensen. Principalment a l’ Espanya perifèrica. Però també a Madrid mateix. És curiós, perquè el Madrid actual té una de les plantilles menys odioses de tots els temps, si exceptuem les ximpleries innecessàries d’un talent per al futbol com és Vinícius. Per no parlar de Carlo Ancelotti. A algú li cau malament Carletto?
Pot ser per la seva condició de club Estat, o per la presidència del totpoderós Florentino Pérez, amb requalificacions de terrenys que van convertir el deute blanc en beneficis. Pérez, un dels grans constructors espanyols d’obra pública, entre d’altres, capaç de convertir el BOE en la seva revista de capçalera, mentre el seu nom apareix en papers que confirmen el dubtós finançament d’aquell partit del qual vostè em parla.
L’antimadridisme de segons quins ambients és comparable a l’antiguardiolisme
L’antimadridisme que es respira en segons quins ambients (més enllà del barcelonisme, insisteixo) es pot comparar amb l’ antiguardiolisme, una antipatia cap a l’entrenador del City que ja ve de la seva època de jugador i que ha trobat recer fins i tot en segons quins corrents barcelonistes.
Pep Guardiola és el millor entrenador espanyol de tots els temps. Ningú abans al nostre país no havia guanyat Lligues, Bundesligues i Premiers. Ara pot aixecar la seva tercera Champions. A més, els seus equips han brodat el futbol, convertint-lo en un joc preciós.
Lee tambiénQue bé que enterrem a Espanya
Si Guardiola no fos Guardiola, és a dir del Barça, català, independentista, amic de Laporta, seria un dels esportistes espanyols més grans de la història, a l’altura dels Nadal, Gasol, Severiano o Indurain. Optaria al premi Princesa d’ Astúries de l’esport cada any. I la premsa i el públic l’aclamarien al crit de “Guardiola, selecció”. S’imaginen Guardiola entrenant la roja?
Per cert, els Gallagher es poden tornar a ajuntar si el City guanya la Champions. Això és una promesa, i no rapar-se el cap.
Lee también
