Feu la prova i presenteu-vos amb un diari de paper sota el braç en un dinar amb més gent. Deixeu l’exemplar, en perill d’extinció, mai millor dit, en una cantonada de la taula. Veureu com poc a poc cadascun dels comensals l’agafarà per llegir, com a mínim, la portada. Potser fa anys que no agafa un diari de carn i ossos , que no va al quiosc a intercanviar dos euros per seixanta pàgines impreses. Hi ha alguna cosa més barata? Però l’atracció que sentim per un diari de paper, sobretot si no és nostre, només és comparable a com salivem en passar davant d’una parada d’olives i seitons en vinagre.
Amb el coronavirus els diaris van desaparèixer dels bars, perquè algú va dir que podien ser una font de contagi. Fins que l’OMS ho va desmentir perquè “la porositat del paper dels diaris impedeix que s’hi allotgi el coronavirus”. El que no va poder desmentir l’OMS és si aquesta porositat facilitava l’entrada d’altres virus més nocius com la censura, el conflicte d’interessos o, en els casos més greus, la mentida.
Els diaris han tornat als bars, i amb ells la lluita entre clients per aconseguir l’únic exemplar que hi ha a les taules. L’actriu Beatriz Rico compartia aquesta setmana a Twitter el cartell que va trobar en un bar de Sada (A Coruña): “Els clients que triguin 20 minuts llegint el diari de la casa l’hauran de llegir en veu alta perquè els que hi ha esperant se n’assabentin”. Una gran iniciativa per lluitar contra l’egoisme. Un abans i un després per a la creació d’una societat més justa i solidària.
Vaig trobar l’anècdota de Beatriz Rico a la versió digital de La Voz de Galicia. Fidel al llibre d’estil de qualsevol web de diari, va titular més per clicar que per informar. “Quant temps es pot fer servir el diari en un bar? La solució d’un local de Sada que conquereix Beatriz Rico”. A la versió de paper, al periodista no li fa falta acarnissar-se per anar a la caça del lector, perquè aquest té el diari sencer i els titulars no competeixen entre si.
Aquest cap de setmana el món mira Barcelona perquè Springsteen hi comença la gira mundial
Dins de just un mes, a la portada impresa de La Vanguardia del 29 de maig, podrem veure la cara del guanyador o guanyadora de les eleccions a Barcelona, cosa que no significa que hagi de ser l’alcalde o l’alcaldessa, no ho oblideu.
Diuen que seran les més emocionants dels últims anys. Ni que les dues últimes no ho haguessin estat. Tenint en compte totes les coses dolentes que s’han publicat sobre la ciutat en els últims temps (inseguretat, okupes, escassa il·luminació, excessives superilles, limitació de velocitat per a cotxes, política antiturística, brutícia, rates, males herbes als jardins i homes del sac a cada districte), estic sorprès per les informacions tan positives sobre la ciutat d’aquesta última setmana.
Lee tambiénTeoria i pràctica d’una altra polèmica populista
El cap de setmana passat, èxit sense precedents de Sant Jordi, amb els carrers a rebentar de penya. I aquest, el món ens mira perquè Bruce Springsteen comença aquí la seva gira mundial, acompanyat dels Obama, els Spielberg i no se sap si Tom Hanks. Increïble. Després de vuit anys de colauisme, l’alcaldessa que té la culpa de tot no ha pogut carregar-se la història d’amor de Bruce amb la seva ciutat. No ens precipitem que encara queda un concert demà.
De moment, si esteu llegint aquest article a la terrassa d’un bar barceloní, aixequeu el cap no sigui cas que al costat tingueu Bruce esperant que deixeu anar La Vanguardia per llegir la crònica de l’apoteosi d’ahir. En l’edició digital potser ja podeu trobar aquest titular: “Quin diari va llegir Springsteen el matí després del concert? El Boss enxampat en una terrassa de Barcelona mentre vostè continuava llegint el diari”.
Lee tambiénEm vaig colar a la teva festa
