Vaig escoltar l'11 de maig passat, com faig amb freqüència, la tertúlia matutina d’una de les grans cadenes de ràdio espanyoles. Va ser un debat més tens de l’habitual en un programa on preval diàriament cert sentit de l’humor, deliberadament distant de l’habitual crispació carpetovetònica. El tema controvertit no els sorprendrà: la denúncia pel Col·lectiu Víctimes del Terrorisme que quaranta-quatre candidats d’EH Bildu a Euskadi i Navarra, per a les eleccions del 28 de maig, van ser condemnats per pertinença i col·laboració amb ETA, entre ells set per assassinats comesos entre el 1978 i el 2001. Dos són candidats als pobles en què van assassinar les seves víctimes: Zierbena (Bizkaia), on fou assassinat un guàrdia civil, i Irun (Gipuzkoa), on foren assassinats un suposat petit traficant i un policia nacional.
En la tertúlia esmentada, cinc dels participants criticaren amb duresa i vehemència aquest fet, mentre que el sisè mostrà amb fermesa la seva conformitat. Intento sintetitzar els arguments d’aquest, triant-los d’una discussió difícil de seguir: 1) El procés de pau es va fundar en el principi de substituir les pistoles pels vots, ergo els antics terroristes poden participar lliurement en política una vegada que han abandonat les armes i han complert les penes. 2) La llei ho permet, ergo la presentació d’aquests candidats és legal. 3) Per tant, el resultat de l’elecció, qualsevol que sigui, serà legítim. 4) No es pot invocar en cada elecció la memòria dels excessos d’ETA, ja que això impediria el desenvolupament, la consolidació i la culminació del procés de pau. 5) La pau a Irlanda va ser possible per la integració política dels terroristes. 6) Tot el precedent és compatible amb el fet que “jo no aniria a prendre cafè amb ells”.
El vaig escoltar amb atenció i sense sorpresa, perquè el contradictor solitari no és un cas aïllat, ja que molts ciutadans comparteixen la seva opinió. Però també el vaig escoltar amb preocupació, perquè, si bé estic d’acord substancialment amb el que va dir (la presentació d’aquests candidats és legal i el resultat de la votació serà en tot cas legítim), em faig una altra pregunta, que per mi és decisiva: la presentació d’aquests antics terrorista i, molt especialment, dels dos que es presenten al mateix poble on van assassinar les seves víctimes, és democràtica?
Penso que no és democràtica. Una societat democràtica és un entramat molt més complex que el marc legal establert per les lleis, que imposen només l’ordre mínim perquè no esclati entre nosaltres la violència; però l’autèntica democràcia és molt més que aquest ordre mínim. Es nodreix d’altres components.
La inclusió a les llistes de Bildu d’antics terroristes és legal pero no és democràtica
En primer lloc, exigeix la consciència clara de pertinença a una comunitat l’interès general de la qual està per sobre de l’interès particular; en segon terme, requereix un respecte real i operatiu a les minories, i, finalment, necessita que l’adversari no sigui convertit mai en enemic. Tot això s’ha de traduir en actituds i conductes convivencials. Per això afirmo que el que ha fet Bildu no és democràtic malgrat ser legal i legítim. Mostra una actitud i implica una conducta incompatibles amb una democràcia real i no només formal. Pensem –per exemple– en els dos pobles on es presenten els autors de sengles assassinats. És una actitud democràtica prescindir del que puguin sentir –sí, sentir– els familiars, els amics i els companys de les víctimes, si és que encara viuen allà?, es mostra respecte a la minoria que sens dubte hi ha al poble i que ha patit en silenci durant els “anys de plom”? Insisteixo, és legal i serà legítim el que diguin les urnes, però d’aquesta manera, amb aquesta insolència arrogant, amb aquest desafiament nu i cru, no es conforma una societat democràtica en pau amb si mateixa. Es persisteix en l’enfrontament.
Aquest és el meu punt de vista, que arrenca d’una convicció ferma: que no n’hi ha prou amb les lleis per formar una societat justa i en pau. Fa falta alguna cosa més, fruit d’un esperit comunitari profundament sentit, que, per desgràcia, avui és escàs a Occident. Potser un altre dia tornaré sobre això.
Lee también
