Si haguera d’explicar el futur d’Espanya a un foraster, començaria per la distribució de la població, variable oblidada que no obstant això està atraient l’interés renovat de comentaristes, periodistes i analistes de mig món atès el sorpasso de l’Índia a la Xina en el balanç global d’habitants de la Terra. Les persones. Hi retornem com l’essència autèntica de la nació. La resta és decorat.
Vegem si ho puc explicar. A la cornisa cantàbrica i a l’extrem nord-oest de la península Ibèrica habiten, arredonint la xifra, uns 4,2 milions de persones, és a dir, quasi el 9% de tots els ciutadans i ciutadanes espanyoles. Si seguim en el sentit de les agulles del rellotge, un altre grup de regions, diguem-ne el Nord-est, agrupa una xifra una mica superior, 4,5 milions d’habitants, que ocupen el territori que naix en els contraforts occidentals del Pirineu i inclou tota la vall de l’Ebre.
A continuació, vindria la façana marítima mediterrània, des de les elevacions orientals pirinenques fins a la badia d’Estepona, incloent-hi les illes Balears. Aquest és el gran espai geodemogràfic d’Espanya: per sobre de les fronteres administratives, en aquest continu humà hi viuen quasi 18 milions de persones, la qual cosa representa més del 38% dels habitants censats.
Seguint la rotació del rellotge, arribem al que formalment es coneix com el Sud, tota la vall del Guadalquivir fins als seus vorells, serra Morena i serralada Subbètica, amb poc més de 6 milions de persones, quasi el 13% de la població del país, incloent-hi terres extremenyes (i si seguírem cap al nord, tindríem la façana atlàntica, Portugal, amb uns 10 milions d’habitants).
Als amplis territoris centrals de la submeseta nord i la submeseta sud, limitats per les muntanyes de Lleó i el sistema Central, la regió muntanyenca de Conca i el sistema Bètic, hi habiten uns 4,5 milions de persones. I al centre, Madrid, amb els afegits de la regió urbana funcional de Toledo i Guadalajara, que agombola quasi 8 milions d’éssers humans, el 17% del país. Les Canàries, amb 2,2 milions d’habitants, completarien el recorregut.
Feta la fotografia fixa, animem-la ara amb les dades del creixement net de població. En aqueixos últims quatre anys (2017-2021 i amb informació d’Eurostat) es conforma un continu geogràfic interessant de creixement que naix de Huelva i acaba a Girona: totes les províncies espanyoles banyades pel Mediterrani (i pel fragment de l’Atlàntic gadità i de Huelva) han vist augmentar el pes demogràfic en aquests últims anys. Totes.
A totes les províncies banyades pel Mediterrani ha augmentat el pes demogràfic
Aquest comportament, que dibuixa l’eix mediterrani, té la seua extensió pel corredor nord peninsular i s’atura, això sí, a Cantàbria i La Rioja, tot i que es prolonga per la vall de l’Ebre (excepte Terol) gràcies a una diagonal cap al centre peninsular, la fletxa Osca-Saragossa-Guadalajara-Madrid-Toledo. A la resta d’Espanya, només apareixen amb balanç positiu A Coruña i Pontevedra, que semblen voler enllaçar amb les terres, també de guany net, que capitaneja Porto.
Què mostren aquestes dues imatges, una de fixa i una altra de dinàmica? En primer lloc, la puixança humana de la franja mediterrània d’Espanya. Concentració de la població i creixement demogràfic es projecten sobre territoris amb sectors econòmics relativament equilibrats i potencials logístics de primera magnitud. Qualsevol anàlisi prospectiva permetria concloure que, a causa d’aquests factors i començant pel de la població, el centre de gravetat d’Espanya s’anirà desplaçant a l’est peninsular de manera progressiva. ¿Podem, alhora, augurar un augment de la necessària participació i responsabilitat d’aquests territoris en la governabilitat del país, en la seua orientació i en la determinació de les seues necessitats? Seria just.
Aquesta anàlisi ja està damunt de la taula d’Ajuria Enea (com ho va estar damunt de la taula del Palau de la Generalitat (malgrat que va quedar sepultada per altres carpetes). Fa uns dies, el periodista José A. Zarzalejos parlava de la nova òptica política del multilateralalisme pilotada des de la Lehendakaritza. Té raó: s’està passant de la bilateralitat a la multilateralitat per mor d’anàlisis geodemogràfiques com aquestes.
Un país ha de ser un compromís permanent, de caràcter vertical i horitzontal
M’avance a escriure que aquest no és un relat de rics i pobres. A l’Espanya que creix hi ha molta pobresa i molta polarització i desarticulació social. De la mateixa manera, a l’Espanya que decreix trobem entorns notables de qualitat de vida, cohesió i ajuda mútua. Però la demografia és i serà determinant en el futur, en el compromís quotidià del país que és Espanya. Assegurar nivells de vida adequats per a tots, visquen on visquen, és el mínim que es pot esperar d’un Estat seriós: l’Espanya buidada ha de continuar lluitant per això, però també és una obligació dels governants impulsar les seues zones més denses i poblades, donant-los el carburant per a desenvolupar les seues potencialitats, tot i acceptant el seu colideratge.
Sembla normal que l’Índia, amb una sisena part de la població mundial i ultrapassant la Xina, sol·licite un seient permanent al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, però és menys comprensible que, en aquest lustre que ve, la zona més dinàmica demogràficament d’Espanya pretenga, legítimament, influir en l’orientació general del país?
Ningú no ha d’entendre aquest ordre de coses com un menyspreu als territoris menys poblats o en reculada demogràfica. No defense cap supremacisme territorial, ni un determinisme demogràfic. Però un país ha de ser un compromís permanent, de caràcter vertical i horitzontal. I en aquest compromís han estat massa absents temes sensibles per als territoris més densos i poblats de les Espanyes, com un finançament autonòmic més just, unes infraestructures de futur, l’assumpció del necessari comandament en l’orientació productiva general del país i la incorporació al patrimoni comú de les cultures pròpies dels seus territoris.
Un país no és qüestió de majories, és veritat, però la demografia està enviant un clar missatge sobre on es troba i, sobretot, on es trobarà, el centre de gravetat d’Espanya.
Lee tambiénUcraïna i Europa, el paper i l’espasa
