Després d’una setmana recorrent els carrers de Kíiv en què, com a enorme sorpresa, no havia vist cap senyal de guerra, els russos van llançar divendres a la matinada un plugim de míssils sobre la ciutat, tots interceptats, el primer atac des de l’aire a la capital d’ Ucraïna en 51 dies.
La pregunta és: per a què? Esclar, és la pregunta que cal fer-se sobre aquesta guerra tan absurda, tan innecessària i cruel, en general. Per què? Vladímir Putin es va encomanar a la seva aventura militar “especial” per evitar que l’OTAN –o sigui els Estats Units, França, Itàlia, Holanda, Turquia, Luxemburg, Albània, etcètera– envaís Rússia des de territori ucraïnès? Hi ha tantes possibilitats o més que Espanya envaeixi Catalunya, o que Catalunya envaeixi Espanya.
Però fem l’intent de desxifrar una cosa que s’assembli a la lògica en un conflicte que ha segat més de 200.000 vides –segurament moltes més– en 14 mesos. A veure. No. Abans recordem aquella fabulosament cínica però encertada frase de Stalin que diu que “una mort és una tragèdia i un milió de morts és una estadística”. Cadascun d’aquests 200.000 va ser un ésser humà amb pare i mare, moltes vegades casat i amb fills. Com el Dmytro, un grassonet de 28 anys amb cara de murri simpàtic a la foto que vaig veure col·locada sobre la seva tomba dimecres en un cementiri d’ Irpín, la ciutat on la resistència ucraïnesa va ser tan fulminant fa un any que les tropes russes van abandonar allà l’intent de capturar Kíiv, 25 quilòmetres al sud, i van fugir cap a casa.
Si una cosa m’ha quedat clara després de recórrer centenars de quilòmetres a Ucraïna, després de veure incomptables tombes i edificis i tancs destruïts, després de parlar amb mig centenar de persones de tota classe –polítics, soldats, cape- llans, enginyers, cambrers, obrers, homes, dones, vells i adolescents...–, si una cosa em queda clara després de deu dies a Ucraïna, és que les forces armades de Putin no aconseguiran mai el seu propòsit inicial de prendre la capital i de conquerir Ucraïna.
La guerra es limita avui al sud i a l’est del país. Allà sí que s’està duent a terme una carnisseria, una guerra de trinxeres concentrada en regions com la de Bakhmut, que, com va passar a la Primera Guerra Mundial a França, no afecta la major part del país. Gent normal al carrer insisteix que Ucraïna expulsarà Rússia de tot el seu territori, però parlant amb persones més fredes en l’avaluació dels fets, i més properes al pensament del Govern, es detecta un reconeixement del fet que tard o d’hora s’haurà que negociar la cessió a Rússia de part de la zona del Donbass, a l’est, i de Crimea, al sud. Bàsicament, la guerra avui se centra en l’intent de cada bàndol d’enfortir la seva posició sobre el terreny, per enfortir la seva posició a la taula de negociació. El que no sap ningú és quant de temps haurà de transcórrer fins que es passi de matar a dialogar.
Tornem als míssils de divendres. Per què els van llançar sobre Kíiv, a 700 quilòmetres de les zones de combat? Hi deu haver un punt de maldat, com l’ escorpí que mata la granota que l’ajuda a travessar el riu perquè és “la seva naturalesa”. Potser és per mantenir la moral alta de l’heroic poble rus. Però si hi ha una lògica consistirà en un intent de minar la resolució guerrera dels ucraïnesos perquè acceptin concessions a canvi de pau.
Si una cosa veig clara després de deu dies a Ucraïna és que Putin no podrà conquerir mai el país
Hi ha altres imponderables, com ara si aquells que els ucraïnesos anomenen “els països civilitzats” els continuaran enviant prou armes; si l’economia russa aguantarà gaire més temps en actitud de guerra; si Putin caurà. Recordem que la pèrdua de 15.000 soldats en deu anys a la guerra de l’ Afganistan va precipitar l’esfondrament de la Unió Soviètica; ja son més de 100.000 els soldats russos morts en 14 mesos a Ucraïna. Arribarà un punt en què una massa crítica del poble rus dirà prou? Ja ho veurem.
El que sí que se sap és que Putin no pot guanyar la guerra, però que tampoc no la pot perdre. Es dona per fet que si les tropes russes fossin expulsades de l’est i del sud com ho van ser del nord, Putin seria, políticament almenys, home mort. Per tant, ateses les reserves de soldats i d’armaments que té Rússia, això no passarà. No en les circumstàncies actuals.
El que també sabem és que, tret que Rússia recorri a la bomba nuclear, Kíiv no caurà i els russos no tornaran a intentar que caigui. Abans de venir a Ucraïna havia llegit articles sobre el fracàs de la invasió russa al començament de la guerra, però només ara, després d’haver visitat les zones al nord de la capital per les quals les tropes russes van entrar, entenc la dimensió del fiasco que va ser allò, tant a nivell militar com polític.
Només dinamitar un pont a la carretera principal de la frontera nord a la capital va obligar els tancs russos a desviar-se per camins secundaris, on els militars ucraïnesos els van destruir gairebé a plaer. La columna de 70 quilòmetres de vehicles militars russos que en el seu moment van inspirar terror van resultar ser uns tigres de paper. El pitjor error, tanmateix, va ser creure que l’entrada a Kíiv seria una desfilada triomfal.
Arribarà un dia que a Kíiv li costarà aconseguir el suport popular per firmar un acord amb els russos
El Kremlin menteix i menteix, però el problema ve quan es creu les seves pròpies mentides. Pensaven que el Govern ucraïnès realment era un govern nazi i que el poble ucraïnès els rebria com a alliberadors, amb flors i petons com els parisencs van rebre les tropes aliades el 1944. És impossible fer el ridícul d’una manera més espantosa.
Una altra cosa que he après en aquest viatge és que, lluny del que volia pensar, el típic ucraïnès no distingeix entre Putin i Rússia. La invasió i les atrocitats que l’han acompanyat han generat un odi profund envers els russos en general, dels quals Putin només és considerat el cap visible. Si llançar míssils contra Kíiv és un intent d’estovar els ucraïnesos perquè eventualment cedeixin grans quantitats del seu territori, no funcionarà.
Més aviat al contrari, si a això s’hi afegeixen els cadàvers que arriben cada dia del front. Arribarà el dia, sospito, que al Govern ucraïnès li costarà d’aconseguir el suport popular necessari per firmar un acord amb els russos. Però d’acord n’hi haurà d’haver. D’una manera o altra, un dia hi haurà pau. El que no hi haurà mai, no de la banda ucraïnesa, és amor.
Lee también
