Hi ha il.lusions que resisteixen el pas del temps. Una de les més curioses apareix quan arriba el moment de les eleccions municipals, i pot ser resumida de la manera següent: a la política local, importa més la personalitat del candidat que la seva ideologia. Fals.
Certament, sempre pot sorgir un personatge que –surfejant per sobre de les marques polítiques i les lleialtats dels votants– atregui suports de sensibilitats diverses; és el cas, per exemple, del desaparegut Antoni Farrés, que va ser alcalde de Sabadell durant dues dècades. Però la ideologia no desapareix, el que passa és que esdevé una substància invisible, desplaçada pel carisma, l’empenta i la capacitat de connexió transversal d’una figura determinada.
Volem creure que la política local és abans local que no pas política. No ho sabem, però això és fruit d’una nostàlgia inadvertida, un món remot de comunitats que vivien al marge de doctrines i partits, en un paradís suposadament incontaminat per les narratives del conflicte.
S’enyora un passat idealitzat en què el lloc de les ideologies l’ocupaven els atributs del cabdill: coratge, simpatia, honradesa o, al revers, covardia, antipatia, corrupció.
Quan es tracta de governar l’administració més propera, hi ha la temptació de donar corda a la fantasia d’una gestió incolora que abordi els problemes “per sobre dels uns i dels altres”. Com no es cansen mai de repetir alguns populistes de llibre, “es tracta de gestionar bé, i això no és de dretes ni d’esquerres”. L’atractiu d’una tecnocràcia d’aires mercantils sempre té fans en l’àmbit municipal, també pel cansament que produeixen els tics partidistes.
En un acte de nostàlgia, creiem que la política local és abans local que política
El miratge d’una política local no política arriba a la seva expressió més sofisticada quan es fan jocs de mans amb les marques dels partits i tot passa per refiar en la màgia d’un rostre. Amagar, maquillar o dissimular sigles és un recurs molt estès en els comicis que s’acosten, com si la política general fos el pecat original que ha de ser expiat des d’una refundació pretesament asèptica d’allò que Michel de Montaigne va anomenar “el comerç dels homes”.
En aquest paisatge, brollen alguns candidats la major qualitat dels quals és ser translúcids: no podem veure nítidament el seu programa ni el seu pensament, però són figures travessades per la llum intensa del moment.
Lee también
