No sé si és mentida, però costa de creure que sigui veritat. Yolanda Díaz no menja res al migdia. Li ha dit aquesta nit a l’Évole o, millor fins i tot, al Jordi, de qui la líder de Sumar li va gastar el nom a cada frase amb una desmesurada proximitat impostada. No va tastar ni l’amanida verda amb salsa sèsam, ni el sushi de wagyu, ni l’estofat de carn de porc amb espinacs en els 67 minuts que va durar el programa. Només va demanar “un tallat ben carregat”, que eliminava qualsevol possibilitat que Yolanda Díaz imités Rosa Maria Sardà, que no menjava entre begudes a La niña de tus ojos.
Va sorprendre aquest moment gastronòmic o el de Maruja Torres volent “trencar-li el somriure a Yolanda, no per fer-li mal, sinó per parlar d’alguna cosa sense empatia”. Maruja és qui millor defineix davant la porteria dels detalls de la vida i la va tornar a clavar. Efectivament, Yolanda somriu per sobre de les seves possibilitats, mentre que Pablo Iglesias és el polític mundial que millor arrufa les celles.
Els extrems de l’esquerra encara no es toquen i, després de l’entrevista, potser hauria de ser Yolanda qui telefonés a Pablo. La jefa va gastar una mala llet que camuflava amb el somriure i verbalitzava a través d’Évole, perquè ella no volia dir, però Jordi, Jordi, Jordi, sí.
Ahir vam veure una líder de futur que aglutina (gairebé) tota l’esquerra a l’esquerra del PSOE, però ens va fer oblidar que és la número 2 del Govern d’ Espanya (ella també quan Évole li va destapar que fa reunions de Sumar al seu despatx vicepresidencial).
Yolanda Díaz va gastar una mala llet que camuflava amb el somriure
L’espectacle audiovisual continuarà avui amb el triplet de Pablo (RAC1, Canal Red i SER), una persona que ha demostrat àmpliament que creu en la política i que viu sense viure en ella fins i tot donant cops a la taula que això, segons Yolanda Díaz, és molt masclista (Vegueu Whoopy Goldberg a El color púrpura quan s’atipa del delinqüent del seu marit).
L’entrevista d’aquesta nit ha mullat encara més el nus d’una esquerra retratada per l’inici del programa: una escena d’un film d’una màfia japonesa on hi ha tantes parts fragmentades que és impossible qualsevol acord. Una genialitat de realització que confirma que Lo de Évole és un programa on van tots contra tots i sempre acaba guanyant Jordi, Jordi, Jordi.
Lee también
