Els partidaris de la Tradició, així en absolut, i de mantenir els costums perquè sí, no són conscients que les tradicions que valen la pena troben la manera de sobreviure per una espècie de selecció natural, mentre que les prescindibles van quedant obsoletes sense que ningú les trobi a faltar gaire, encara que de vegades no passa tan ràpid com caldria. Per això ja no es tiren cabres des de campanars –fins i tot persisteixen alguns festejos que impliquen tortura animal i com més aviat s’extingeixin, millor– o ja gairebé ningú no guarda un dol imposat com el que va sotmetre tantes dones durant segles, obligades a pansir-se de negre, tant si volien com si no. En canvi, les tradicions ben dissenyades s’adapten a tot. Són com aquelles plantes que creixen en qualsevol lloc.
Com a persona furiosament atea i a estones anticlerical, partidària acèrrima del laïcisme en l’àmbit públic, no vaig dubtar mai que els meus fills, si arribaven, tindrien padrins, sense que hi hagués cap bateig. Perquè padrí i padrina són paraules fantàstiques per designar un adult que esculls perquè tingui un lloc especial en la vida del teu fill i, si vius a Catalunya, perquè aquest dilluns de Pasqua li demostri el seu amor en grams de xocolata.
A moltes escoles atorguen a cada nen de P3 un padrí de cursos superiors. Funciona molt bé: els petits guanyen seguretat, els grans se senten responsables i d’un repartiment aleatori en sorgeixen vincles forts.
Jo també tinc la sort de ser padrina des de fa 15 anys d’una persona excepcional i sempre he mirat de prendre’m el càrrec amb la gravetat que correspon. Des de fa un parell de setmanes santes, el meu fillol prefereix samarretes i pantalons en lloc de les pilotes, estadis, messis i samarretes blaugrana de xocolata que durant anys el seu padrí i jo vam anar buscant per les pastisseries, innovant sense sortir de la temàtica futbolera, que és el que li agrada. Encara que m’afligeix i em confon que el meu fillol ja no sigui un querubí abraçable, està bé que ara sigui capaç de demanar-me el seu regal per watsap amb un enllaç a Zalando. Al final té la seva samarreta, i també una mica de xocolata, perquè les bones tradicions són les que es regeneren.
Lee también
