Jaume Perich ens va deixar una definició que retrata molt bé una certa dreta catalana, espanyola i universal. “Ordre: quelcom que cal mantenir com sigui, que és com se sol mantenir”.
És una definició que fa pensar en Villarejo i la policia patriòtica , però que també quadra amb l’actitud de Francesc Cambó en tres moments clau: l’any 1909, després de la Setmana Tràgica, quan va defensar la política repressiva i l’actuació dels tribunals militars; l’any 1923, quan va consentir el cop d’Estat de Primo de Rivera, i l’any 1936, quan va donar suport a l’alçament de Franco. En tots tres, Cambó –i, amb ell, la Lliga– es va posar al costat dels que, per mantenir l’ordre, el subvertien.
El franquisme no va agrair mai a Cambó el seu suport; li van prendre el pèl des del primer dia
En la magistral biografia Francesc Cambó, l’últim retrat , Borja de Riquer el descriu com un polític que sempre va ser conscient de qui representava. Sabia que actuava en nom d’una burgesia que se sentia profundament catalana, però que era conservadora i catòlica, una burgesia que aspirava a modernitzar Espanya per poder desplegar el seu potencial econòmic, però que per damunt de tot volia que hi hagués pau al carrer i a les fàbriques.
Borja de Riquer descriu les complexes relacions de Cambó amb Alfons XIII, sembrades de malentesos. L’any 1913, Cambó va intentar convèncer el monarca de les bondats del projecte de Mancomunitat, presentant-lo com a inofensiu per a la integritat de la nació espanyola i dient que només es tractava de permetre que els recursos sobrants de Barcelona es destinessin a les altres tres províncies catalanes. Alfons XIII li va replicar que no hi veia cap inconvenient, però, per què no formaven una Mancomunitat entre Barcelona, Girona, Lleida i Osca, per exemple, deixant fora Tarragona? Així ningú podria dir que posaven en perill la unitat d’Espanya. Empipat, Cambó, que no tenia gaire mà esquerra, li va engegar que allò era una ximpleria. Comprensiblement, la relació entre tots dos es va refredar.
L’any 1922, Alfons XIII li va oferir la presidència del govern amb una condició: que renunciés al seu paper al capdavant del nacionalisme conservador català (i, cal entendre, que parés de promoure l’autonomia). Cambó no només va rebutjar l’oferta, sinó que es va ofendre. Alfons XIII es devia quedar perplex. Estava oferint el poder a un home que havia lluitat tota la vida per aconseguir-lo. Però Cambó no era el típic polític de la Restauració, disposat a canviar de posició quan li convingués. Si renunciava a continuar actuant com a dirigent de la Lliga, perdria la seva base política, l’únic poder real que tenia.
Cambó va ser un polític d’una estatura i d’una capacitat de gestió excepcionals, profundament regeneracionista, i llegint la seva biografia no es pot evitar la sensació que, si n’hagués tingut l’oportunitat, hauria aconseguit modernitzar Espanya. Però l’habilitat per maniobrar que el caracteritzava se li tornava en contra.
A Catalunya, molts el consideraven un traïdor, malgrat que va aconseguir que el govern central acceptés la Mancomunitat i sempre va defensar un estatut d’autonomia per anar més enllà, i malgrat tot el que va fer per la cultura catalana, amb una obra de mecenatge inèdita fins llavors i mai repetida.
A Madrid, tot i els centenars de discursos al Congrés projectant la visió d’una Catalunya forta dintre d’una Espanya pròspera i moderna, el veien com un independentista perillós.
La biografia de Riquer bull de ressonàncies actuals: els enfrontaments entre el catalanisme republicà i la Lliga; les discussions entre el sector possibilista de la Lliga, partidari d’intervenir en la política espanyola per aconseguir la Mancomunitat com a primer pas, i el sector més fonamentalista, que ho considerava massa poc i no volia fer política a Madrid; les discussions a l’Ajuntament de Barcelona cada cop que Alfons XIII visitava la ciutat. Els problemes d’avui no són els mateixos d’ahir, però hi ha moments que s’hi assemblen estranyament.
Les forces de l’ordre mai no van agrair a Cambó el seu suport. La displicència amb què l’ establishment franquista el va tractar, durant i després de la guerra, fa pensar en Luis Berlanga i en el venedor de porters automàtics de La escopeta nacional . Li van prendre el pèl des del primer dia. Com més contribuïa a l’èxit de la causa –amb suport polític, amb diners, amb una xarxa d’informació a l’exterior–, més se’n reien i més l’humiliaven (a ell i a tots els que el van seguir, com Josep Pla o Gaziel).
Sorprèn la seva ingenuïtat. La documentació que De Riquer aporta és inapel·lable. Cambó esperava que, a l’hora de governar, els insurgents cridessin la Lliga per convertir Espanya en un país pròsper. Ho va deixar escrit al seu Dietari i a nombroses cartes. Santa innocència: creia que, després de la guerra, Franco li cediria el poder, que es limitaria a fer de policia dolent i li demanaria a ell que fes de policia bo. No comprenia que per a Franco la prioritat era conservar el poder, no que Espanya fos un país modern i pròsper. A canvi del seu suport, Cambó i la Lliga només van aconseguir que Franco abolís l’autonomia de Catalunya, que emprengués una campanya ferotge contra el català i que els condemnés a un trist silenci. De negocis, en podien fer tants com volguessin. Però política, no.
¿Què hauria passat si Cambó i els seus haguessin tingut una mica més de clarividència, si haguessin considerat que, per preservar l’ordre, primer calia respectar-lo i s’haguessin mantingut fidels a la República, sense apartar-se del marc constitucional vigent?
Potser no hauria canviat res. Al capdavall, Cambó i la Lliga no eren les peces fonamentals del taulell. O potser sí. Potser la història –la trista història d’aquells anys– hauria anat per un altre camí. Qui ho sap. Però avui la figura de Cambó brillaria amb una grandesa que va perdre per a sempre el dia que va donar suport a Franco.
Lee también
