El sobtat atractiu d’alguns programes d’intel·ligència artificial ( IA), com el ChatGTP, s’ha encavalcat amb la demanda d’una moratòria en el seu avenç, efectuada per líders d’empreses tecnològiques, científics i acadèmics. I tot i que comparteixo les preocupacions sobre la qualitat democràtica que aquesta pugui provocar, voldria cridar l’atenció sobre un altre aspecte: els seus efectes laborals.
Per avaluar-ho, recomano The technology trap (2019), de l’historiador d’Oxford Carl B. Frey. Al llibre, analitza dos tipus de disrupcions tecnològiques, distingint entre les que són complementàries de la feina (incentivant l’aparició de noves ocupacions i qualificacions) de les que la substitueixen (i que generen una nova demanda insuficient per compensar-ne les pèrdues). La revolució industrial seria exemple de transformació substitutiva (a la Gran Bretanya es va implantar manu militari), mentre que les modificacions tècniques del segle XX (a la química i els transports, per exemple) van tenir un marcat caràcter complementari. Pel que fa al canvi que avui vivim, i tot i que Frey adverteix de la imprevisibilitat del futur, la seva anàlisi acaba destacant la seva potencial substitució d’ ocupació.
La IA s’acabarà imposant, però el seu efecte sobre la feina no serà positiu
La distinció de Frey és rellevant. Perquè apunta a un aspecte crític de l’avenç tecnològic: el de l’acceptació social dels canvis que provoca i, especialment, el de l’asimetria que hi ha entre els possibles beneficis col·lectius a llarg termini i els costos acreditats per a certs grups al curt. És cert que els luddites, oposats a les màquines al segle XIX, no podien imaginar-ne els efectes positius avui, però això no pot amagar el dur impacte d’aleshores: l’ Oliver Twist (1939) de Dickens, o La situación de la clase obrera en Inglaterra (1845) d’ Engels donen fe del terrible deteriorament del nivell de vida provocat per aquella revolució tecnològica.
Avui ja es visualitzen rebutjos a determinats sectors que apunten a inevitables conflictes. Per exemple, al transport. Deixant de banda els que han emergit amb el taxi urbà els últims anys, què ha passat amb el programa de la UE que pretenia incentivar, fa una dècada, trens de camions sense conductor enllaçats per satèl·lit? Després d’experiments exitosos en què van participar tots els fabricants europeus, avui dorm al calaix. I no només per aspectes tècnics sinó, i fonamentalment, per l’oposició sindical. Nous luddites? Potser sí: en societats democràtiques avançades ningú no acceptarà pèrdues sense dura oposició.
La IA acabarà imposant-se, tant sí com no, en àmbits productius, socials i personals. Però això no implica infravalorar els seus efectes sobre el mercat de treball: de forma mediata, no seran positius. De fet, el més probable és que siguin molt negatius. I més enllà, a llarg termini i com va dir el clàssic, tots morts.