¿I si Messi (no) tornés?

De vegades el futbol és una ciència exacta, com quan el líder de la competició guanya còmodament un equip que agonitza. A més a més del resultat, la manera d’obtenir-lo reconforta perquè anteposa l’encert dels davanters –Lewandowski, Ansu Fati i Ferran–, que van trencar el malefici d’una estadística massa omnipresent. Aquesta inèrcia de l’avantatge ben gestionat és l’instrument més important del Barça actual. La resta no solament no segueix els principis de les ciències exactes sinó que instaura un clima d’aspersió que dispara teories, rumors, pànics i intuïcions i crea així un clima de caos comunicatiu interessadament especulatiu.

L’interès és variable. Segons el president Joan Laporta, preval l’interès dels malvats que calumnien el club, tot i que molts culers de bona fe esperen que la directiva respongui davant d’una cadena de dubtes –de reputació, financers, conceptuals, esportius– alimentats a consciència. Per completar aquest batut efervescent, revifa un hipotètic retorn de Messi. L’estructura del rumor segueix el protocol ancestral de les pirules invertebrades disfressades d’imminència –pura mitologia– vertebrada.

L’avantatge ben gestionat és l’instrument més important del Barça actual

És un fenomen màgic que no depèn de la realitat. S’alimenta de conceptes com “l’entorn de Messi”. L’entorn de Messi és una corona d’influència tan remota que sovint ni tan sols existeix. Pot néixer del comentari d’algú que, sense cap dada, havia tingut, fa molts anys, certa relació amb els Messi. O d’una fórmula tan perversa com l’“em diuen” d’algú que en realitat només sent veus. Els Messi tampoc són una massa definida i, com acostuma a passar al món del futbol, vampiritzen la inflació de persones que parlen en el seu nom. Per part del Barça, el globus sonda parteix d’una característica definitòria del laportisme: l’emocionalitat com a motor de la història. 

¿Quantes vegades ha defensat Laporta idees que, sobre el paper, semblaven irracionals? Moltes, i de vegades li ha funcionat. L’emoció d’una ficció desitjada funciona millor que haver d’explicar una pràctica reprovable llargament explotada pel costat més sòrdid del club. En el moment d’inestabilitat que viu el Barça, Messi representa un romanticisme que té l’avantatge de ser de franc. Ens enganxem a la història perquè, bé sigui des de l’escepticisme o l’acte de fe, no ens suposa cap cost i ens permet divagar sobre qüestions que, a diferència del cas Negreira o les finances del club, afalaguen el nostre cunyadisme i ens anestèsia el sentit crític. De fet, quan en una conversa entre culers intentes establir cert criteri racional i recordes que el Barça no ha pogut inscriure Gavi i ha de rebaixar la massa salarial en 200 milions d’euros l’any, la resposta és una mirada de menyspreu que t’acusa de ser un puto aixafaguitarres tribunero i castrador de somnis. I el més increïble és que el contagi funciona i la conversa continua en uns termes deliciosament absurds. L’interlocutor et diu que d’acord, que és impossible que Messi torni perquè el club està arruïnat. I aleshores fa una pausa... –i aquí li canvia la mirada– i, amb un somriure lluminós, pregunta: però, ¿i si tornés?