Pel capità David, no hi havia cap dubte: existia. Després de navegar durant mitja vida el Congo, donava per fet que les profunditats del riu amagaven una ciutat meravellosa i desconeguda on hi vivien criatures fantàstiques i alguns homes afortunats. Per arribar-hi calia fer un pacte amb el dimoni. Pitjor: amb les Mami Wata.
Des de fa segles, les Mami Wata infonen por per tot Àfrica i part d’ Amèrica, on el mite va arribar amb els esclaus africans enviats al nou món. La llegenda les defineix com unes dones bellíssimes amb aires de sirena, amb la meitat superior del cos amb forma de dona jove i la inferior com un peix o una serp. Durant les nits més fosques, aquestes criatures màgiques neden sigil·losament fins a la superfície per arrossegar fins al fons de l’aigua els desaprensius que dubten de la seva existència. És un joc a tot o res. Si la seva víctima és fosca de cor, l’ofeguen sense remissió. Si la seva ànima és pura i noble, la porten a un regne paradisíac al fons del riu. Només a alguns escollits se’ls permet tornar d’allà. Quan ho fan, apareixen a terra amb la roba seca i la màgia dins de la seva mirada. Beneïts. El seu futur és brillant a partir d’aquell moment. Qui torna a casa des del regne de les Mami Wata amassa fortuna, és aclamat pels seus veïns i abraça la glòria per sempre.
Que el ‘deu’ torni del seu viatge per les profunditats del riu no és una qüestió de raó; és de cor
Aquesta setmana, el vicepresident Rafael Yuste va admetre contactes amb l’entorn de Messi perquè torni al Barça. Hi ha pocs motius racionals per voler que l’argentí, que al juny complirà 36 anys, retorni a la que va ser casa seva. Tot i que la seva qualitat és indiscutible, arribaria amb molts anys a les botes, ja sense fam de Mundial, caldria fer malabars per encaixar el seu salari entre les malmeses finances culers i la seva presència aniria en contra de l’aposta per construir un equip jove.
Leo Messi
Però res d’això no importa.
Per als amants del futbol, l’únic lloc que durant 90 minuts et permet ser un nen per sempre, l’esperança de veure un últim ball de Messi al Barça, el club que el va veure créixer, és una possibilitat que es compleixin els somnis impossibles. L’opció que el deu torni del seu viatge per les profunditats del riu després de ser atrapat pels cants parisencs d’una Mami Wata i trepitgi terra per fer un petó a l’última glòria blaugrana no és una qüestió de raó; és de cor.
No hi ha cap dubte: Messi ha de tornar perquè el Camp Nou l’aplaudeixi, el plori i li brindi els homenatges que es van perdre en aquelles llàgrimes imprevistes i fugaces del seu adeu. Però sobretot per permetre’ns desitjar que els contes de fades existeixin. Per somiar que, al seu últim ball, Messi s’acomiada amb una Champions.
Impossible? També ho és tornar de la ciutat de les Mami Wata a les profunditats del riu Congo.
Però, i si torna?