Fa uns dies, va passar per Barcelona la sociòloga franc-israeliana Eva Illouz i, davant del públic congregat al CCCB, va enviar una reflexió interessant sobre les esquerres, el feminisme i els drets de les persones LGTBI: es tracta d’anar molt lluny i potser hem anat massa de pressa, tenint en compte algunes reaccions en sectors socials que es posen a la defensiva i busquen refugi en concepcions tradicionals. En el fons, Illouz es demana per la velocitat de les reformes que són pioneres en el camp institucional, encara que provinguin de llargues lluites activistes. És una qüestió que il·lumina els desacords de PSOE i UP.
Enric Juliana explicava ahir que, dimarts, “el Govern central va estar a un pam de la ruptura”. La setmana del 8-M va posar a prova les costures d’una aliança inèdita, mai vista des de la transició. Mai, des del 1982, el PSOE ha necessitat governar amb el que estan situats a la seva esquerra, això va crear una realitat estructural que ara es veu impugnada en part. El feminisme ha esdevingut el terreny on els socis de Gabinet mesuren les seves forces de males maneres.
“Tenim pressa” va ser el lema del procés i sembla que també és la consigna d’Irene Montero
El principal problema és que Podem governa amb la pressa de l’activista que té por de no tornar a ocupar ministeris durant molt de temps. “Tenim pressa” va ser el lema del procés i sembla ser també la consigna del ministeri d’Irene Montero. Pressa per legislar, pressa per exhibir noves lleis, pressa per aplicar-les i pressa per transformar des del poder uns àmbits sensibles que exigeixen alguna cosa més que el control del BOE. No s’entenen els problemes i els malentesos de la llei del només sí és sí sense considerar la pressa per un canvi normatiu que s’havia de convertir en l’emblema –davant la seva parròquia– d’un partit jove. Podem necessita marcar perfil per legitimar el fet d’haver congelat o arraconat altres propostes a canvi de seure al Consell de ministres. Tampoc s’entenen algunes topades sobre la llei trans sense el factor pressa.
Yolanda Díaz i Irene Montero, en una imatge recent.
Les guerres culturals pròpies de l’activisme grinyolen quan alguns intenten mantenir-les des de l’esfera governamental. Perquè la realpolitik reformista ha de sacrificar, gairebé sempre, la propaganda a so de bombo i platerets perquè prosperi el mínim comú denominador, cosa que permet sumar suports i guanyar votacions. Si es confon l’actitud activista i la institucional, la responsabilitat del governant es posa en dubte. Valgui com a exemple del que no cal imitar la manera com exerceix Ángela Rodríguez, Secretària d’Estat d’Igualtat i mà dreta de la ministra Montero. Els seus discursos d’activista de trinxera erosionen les seves polítiques. Ada Colau no va corregir aquesta actitud fins que va repetir mandat com a alcaldessa.
En un partit amb tants acadèmics com Podem, haurien de tenir en compte el que apunta Michael Ignatieff a les seves memòries: “Un intel·lectual pot estar interessat en les idees i les polítiques en si mateixes, però l’interès d’un polític rau exclusivament a saber si el temps per a una determinada idea ha arribat o no”.