Josep Maria Espinàs s’acomiada: “Adeu, amics”

Quatre gotes de rigor per poder parlar del temps, com havia demanat Josep Maria Espinàs mateix al llibre El meu ofici (La Campana, 2008): “I que, sortint del tanatori, la gent procuri no parlar de política, ni de religió, ni de l’estat de la llengua catalana: que parlin de la calor, si fa bon dia, o de la pluja, si és que plou. I, sobretot, que no tinguin el mal gust d’aplaudir. El difunt agrairà que els assistents comparteixin el seu silenci”.

Ningú ha aplaudit, esclar. Com si el mateix escriptor hagués preparat el funeral de principi a final. Havia previst també la data? I és que just feia quatre anys que havien acomiadat al mateix lloc la seva filla Olga. Aquest dimecres, el final el va posar ell mateix i tot, amb una gravació del 2014 per acomiadar-se, unes paraules i tres fragments de cançons traduïdes i cantades per ell mateix amb l’acompanyament al piano de Francesc Burrull (que va morir el 2021): As time goes by, Summertime i Clopin-clopant, i que acabava assegurant, literalment: “Jo me’n vaig, tot passejant”... “Adeu, amics!”.

El seu fill Josep ha llegit un text en què l’escriptor ja els demanava el 2003: “Us toca viure les vostres vides, us toca ser feliços”

Abans Isabel Martí, amiga i cofundadora de La Campana, que ha anat presentant els parlaments, ja ha assegurat que comptava amb l’aprovació del finat: “No pateixis, si no va bé, estàs perdonada!”. I la seva neboda Noemí ha llegit unes paraules de l’escriptor precisament sobre la pèrdua de la memòria que l’acompanya al final: “No voldria morir en un llarg procés, seria morir més”.

I han parlat deu persones lligades al difunt, començant per Antoni Bassas, amb qui va compartir dotze anys de ràdio; Carme Lázaro, del seu restaurant, que ha glossat el seu “humor adient per a cada instant”; Mònica Terribas, que ja li havia escrit una carta amb 24 anys i ha parlat de la seva actitud, “fugir de la pretensió i dels prejudicis”; el Carlos i la Dori, que feia 35 anys, quan ells en tenien 11 i 14, el van acollir a casa durant un viatge a peu per la Llitera i hi van iniciar una relació molt estreta; Salvador Cardús, que ha destacat el seu pensament, “la seva mirada amb perspectiva crítica”,una “imaginació sociològica” i un “sentit comú que de tan personal és irrepetible”; l’escriptora Eva Piquer, que amb poc més de 20 anys va dur un treball a La Campana i van tenir molta “connexió”, en paraules de Martí; el filòsof Xavier Antich, que a més de president d’Òmnium Cultural va ser “un dels pocs homes de l’acadèmia que sempre va tractar l’Espinàs i el va considerar del millor que tenia la intel·lectualitat catalana”, que ha assegurat que a l’escriptor “no li interessava la glòria sinó la gent” i l’ha definit com “una autèntica estructura d’Estat”; i el també filòsof Bernat Dedéu, que ha insistit que “Espinàs ha guanyat” i si “fos un autor nord-americà parlaríem d’un tità de les lletres, d’un home d’una voracitat sense límits”, malgrat que “ja se l’ha començat a folkloritzar com un proletari més, que si un periodisme tranquil, que si un mestre del llenguatge popular”... “per no parlar del mausoleu que van esculpir-li ahir mateix els illetrats cretins de la Generalitat”.

A més de familiars –la seva vídua, Lina Luján, de 97 anys, no hi ha pogut assistir per recomanació dels metges– i amics, hi havia també la consellera de Cultura, Natàlia Garriga; el secretari de Govern, Xavier Bernadí; la presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes, Izaskun Arretxe; la presidenta de Junts, Laura Borràs; la presidenta de l’Ateneu Barcelonès, Isona Passola; el president del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta; l’editor Joan Riambau, la lingüista Carme Junyent, la cantautora Marina Rossell o els periodistes Albert Om, Francesc-Marc Àlvaro, Vicent Partal o Anna Guitart, entre molts altres.

El seu net Ricard ha glossat l’avi, i el seu fill Josep ha llegit un text de l’escriptor del 2003, en que ja demanava: “Us toca viure les vostres (vides). Us toca ser feliços”.

I Martí, emocionada, “trista però sobretot agraïda”, ha donat pas a les paraules d’Espinàs, qui recordava que “calia evitar qualsevol intenció de transcendència”, per “només dir-vos adeu amb allò que tant he estimat, la tendresa en totes les seves manifestacions”, fins a per acomiadar-se ell mateix, amb la seva veu. “Adeu, amics”.